Sona un despertador a una ciutat a l'interior de Brasil. Segurament en sonen varis. L'home el para, s'aixeca i esmorza. Treu el cap per la finestra i contempla el cel taronja, que anuncia l'arribada d'un nou dia. Pensa en els seus amics, en la seva família, en el seu avi. Reflexiona. No hi ha lloc per la nostàlgia, si de cas, una petita rancúnia per no poder ser a dos llocs alhora. Aviat sortirà el sol, l'home es dutxarà i anirà a treballar. El moment passarà i es deixarà endu per l'aparent rutina fins tornar a casa. Serà després, quan la nit hagi recuperat el seu espai, que tornarà a treure el cap per la finestra i contemplarà una vista que li és cada cop més familiar. No té res d'especial, només la senzillesa d'allò que ja sent com casa seva, la percepció que ho serà un temps encara, un temps de moment indefinit, un avenç dia a dia que tant bé li ha anat aquests mesos. I un somriure se li dibuixarà a la cara pensant en les sensacions que ha viscut, viu i viurà.
És cert que l'home no pot viure del passat, però ell pensa que és bo recordar com ha arribat fins aquí, dóna gràcies per tot el que està vivint, a tots aquells que l'acompanyen d'una forma o una altra en aquest viatge, a tots els que l'han fet ser com és. Li agrada endevinar el què vindrà a partir d'ara. Potser simplement seguirà gaudint cada moment com si hagués de marxar per sempre la setmana vinent, potser una dona robarà el seu cor, potser li trencaran, potser viurà un gran amor, potser serà encara més feliç.
Revisa el què ha escrit. Són pensaments que només en moments molt concrets creuen pel seu cap i ho ha aprofitat. Està acabant de sortir el sol i el moment s'acaba. Sap que allargar-ho no té sentit així que decideix parar, guardar-ho i deixar-se portar de nou cap a un estat més intranscendent.
Porto desaparegut a nivell virtual tres setmanes... Han passat moltes coses i he tingut poc temps per escriure. Avui m'agradaria avorrir-vos del tot ja i explicar alguna cosa dels motius pels quals vaig anar a Brasil, ja que està relacionat amb aquesta desaparició virtual temporal. Som-hi doncs.
Feina
La meva empresa de Barcelona, que aviat deixarà de ser la meva empresa, col·labora amb una empresa de Brasil per abaratir costos. Els envia projectes i aquí els desenvolupen a un preu més baix. A l'hora de la veritat, no acaba de funcionar massa bé aquest sistema. Buscaven algú que viatgés a Brasil i els "preparés" per afrontar un projecte molt gran que havia de sortir. Com que no van trobar a ningú m'hi van enviar a mi. Això volia dir estructurar l'equip de treball, detectar mancances dins l'estructura, etc. Tot plegat, molt intangible. I per acabar-ho d'adobar, aquest projecte no acabava de sortir i per tant jo estava més treballant per Barcelona que per Brasil.
En aquest temps, l'empresa de Brasil necessitava sobreviure d'alguna manera i vam començar a buscar altres feines dins del Brasil mateix, d'aquí al viatge a São Paulo. Hi ha moltes diferències de salaris entre São Paulo i Rio Preto. Per fer-vos una idea, una persona en un càrrec similar cobra més o menys el doble. Més que a Barcelona també. Així que bàsicament buscàvem un conveni de col·laboració semblant el que té amb l'empresa de Barcelona, però dins del propi país. Finalment, van sortir coses, tant a Brasil com a Barcelona i l'empresa ha començat a créixer. Com que mancava una persona del meu perfil, vaig anar a parar dins d'un d'aquests projectes de Brasil, i vam començar a treballar-hi fa tres setmanes. He passat a dedicar tot el meu temps a aquest projecte. A més, s'ha ajuntat amb que la persona que feia les meves tasques a Barcelona ha deixat l'empresa. Han sigut tres setmanes de pressió i de feina brutals, perquè estic com a cap del grup del projecte, hem treballat de dilluns a dissabte fins tard i he hagut de dedicat els diumenges a la feina de Barna.
Estic realment molt content perquè estic fent una feina que m'agrada i pel que diuen l'estem fent bé. Tot i pringar dissabtes ha sigut agradable, també perquè som un equip de tres persones que ens complementem bé. Em sento realitzat a nivell professional (a nivell personal els que seguiu el bloc ja sabeu que també) i arriba el diumenge i tinc ganes d'anar a treballar dilluns.
Altres coses
La resta continua més o menys igual. He hagut de deixar una mica de sortir però he aprofitat cada moment que he pogut per compartir birres i riures amb els amics que he fet i he continuo fent. També vaig anar al cine per primer cop aquí. La peli era una merda (Blancaneus) però l'experiència és interessant. Cal dir que la vam veure en versió original subtitulada en portuguès. Aquí crec que la oferta és 50% subtitulada - 50% doblada, sense haver-ne fet un estudi profund. Però la vaig poder seguir sense problemes, així que repetiré l'experiència.
Se'm fa una mica estrany parlar de coses específiques després de tants dies de no explicar res. El que em ve al cap és el més recent. Ahir vam anar a un concert a Vila de Terra Celta, un grup que fa, evidentment, música celta. Per poc bons que fossin, seria divertit. Es van superar les expectatives de llarg. Que bons que eren! Una cosa muito louca! En van venir records d'infància de quan escoltava els primers Celtas Cortos o The Corrs, barrejats amb diversiones... El que deia, muito louca.
Retorn i partida de nou
Encara no tinc perfilada la tornada, però començo a veure per on van els tiros. En principi, marxo cap a Barcelona el cap de setmana del 14 i torno cap a Brasil de nou el cap de setmana del 4 d'agost. Unes tres setmanes. Estic començant a estressar-me amb la de coses que vull i que he de fer. He de buidar el meu pis, vull quedar amb un munt de gent, vull anar a Palamós, he de treballar per Barcelona i per Brasil, vull quedar amb més gent encara, he de cancelar internets, llums, aigües, etc. I encara no sé què he de fer amb la Buffy. Aprofito per dir-vos que si algú la vol, que ho digui, perquè l'única opció que no contemplo és endur-me-la i no sé que fer-ne.
Bon dilluns a tots!
Terra Celta - Até o último gole, até cair no chão !!!
