Resum d'un viatge

Bon dia,

Avui, després de tant de temps, he decidit escriure. Més ben dit, he decidit passar-vos el que vaig escriure durant el meu viatge de São José de Rio Preto a Sabadell. Si, estic per aquí fins el dia 5! 

Bon nadal a tots!

Nota: Fiz também versão em português depois da catalana...

10:15 - Maleta acabada! Va tant buida que he hagut de d'omplir-la amb rotllos de paper de wàter. Marxo cap a l'estació d'autobusos.
11:00 - Després del comiat, llagrimetes incloses, surto de São José de Rio Preto. Tot i les ànsies, als 10 minuts estic en un son profund.
12:15 - La dona del davant es posa a escoltar música per l'altaveu del mòbil i em desperta. Li demano si pot abaixar-la i encara em guanyo una mirada de menyspreu.
13:30 - L’autobús para al Castelo, una àrea de servei molt famosa i de parada obligatòria de camí a São Paulo. Dino dos croissants de quatre formatges. Sospito que els quatre formatges eren tots el mateix.
14:00 - Reiniciem el camí a São Paulo. Sento una noia que va també cap a l'aeroport. Després parlaré amb ella, que anar sol sempre és un pal.
14:45 - Primera trucada de feina. Intueixo que molt molt no desconnectaré aquests dies. Què hi farem!
17:00 - Arribant a São Paulo. Pluja. Síntoma de congestionament. Ai ai... Encara perdré l'avió...
17:45 - Arribem a l'estació d'autobusos de São Paulo. Ja he parlat amb la noia, que sembla alleujada de no ser la única. Em deixo guiar.
18:15 - Sortim de l'estació amb un altre autobús camí a Guarulhos. El trànsit està bonic bonic. Tot i així encara tinc dues hores.
20:00 - Arribem per fi a Guarulhos. El vol surt a les 21:40. Justet. He estat llegint per passar l'ansia.
21:00 - Maleta facturada. Control de passaports passat. Fins i tot he tingut temps per equivocar-me de porta. Esperant per volar cap a Madrid.
21:40 - embarcar l'últim té les seves avantatges. Per exemple, si dues butaques juntes queden lliures, pots asseure't-hi i evitar fer 11 hores de viatge entre dos desconeguts.
23:15 - Per fi sopem. No és que estigues amb molta ànsia per testar el menjar d'Ibèria, però he anat just de temps i no he pogut menjar res a l'aeroport.
23:45 - Cafè (per dir-ne d'alguna manera) amb llet en pols. Quines ganes de demanar un TALLAT!
6:00 - Després de llegir una mica, m'he quedat adormit. Fa una horeta més o menys que m'he despertat. Realment em sorprèn haver dormit tant.
7:00 - Porten l'esmorzar. A l'alçada de lo esperable a Ibèria. Una merda.
8:00 (11:00) - Arribem a Madrid! 4 hores d'espera i ja agafo l'avió cap a Barcelona. Se'm està acabant la bateria. Necessito un endoll. Per cert, entre parèntesi, hora catalana.
9:00 (12:00) - Ser a Madrid i trobar-me una vaga del personal de neteja. Bruuuut!!
9:30 (12:30) - Endoll trobat! Comencen els missatges, trucades i whatsapps sense parar!
10:30 (13:30) - vaig a dinar alguna cosa. És increïble com la majoria de lloc de menjar estan tancats. És la crisis? Només en queden dos. Un d'ells és el McDonalds, així que el descarto per raons evidents.
12:00 (15:00) - L'espera ara si que es fa pesadeta. Passo pel lavabo i em netejo una mica perquè després de 26 hores de viatge, el desodorant m'ha abandonat definitivament. Espero a pujar a l'avió per fer la migdiada.
12:45 (15:45) - Pujo a l'avio i sento per primera vegada parlar en català. Que bé!
13:00 (16:00) - Irònicament m'assec al costat d'una senyora brasilera que anava a veure als nets. Curiós.
14:20 (17:20) - amb una mica de retard, arribo a Barcelona. He dormit tot el viatge. Això s'acaba.
14:35 (17:35) - Després de recollir les maletes, em retrobo amb els meus pares i la meva neboda, que m'han vingut a buscar.
15:00 (18:00) - No comptava amb la perícia del meu pare, que per si estava enyorat, s'equivoca de camí i em fa un tour per Barcelona.
15:45 (18:45) - Per fi, després de 29 hores i 30 minuts, sóc a casa. Potser perquè me'n havia fet a la idea, no ha estat tant terrible com em pensava.

-------------- Portuguès --------------------

10:15 - Mala terminada! Está tão vazia que tive que encher com papel do cú. Vou até o ponto de ônibus.
11:00 - Depois da despedida, com alguma lágrima, saio de São José de Rio Preto. Ainda que esteja com ânsia, aos 10 minutos estou num sono profundo.
12:15 - A mulher da frente liga a música no viva voz do celular e acorda-me. peço-lhe se pode baixar o volume e ainda me ganho uma mirada de desprezo.
13:30 - O ônibus pára no Castelo, uma área de serviço muito famosa e de parada obrigatória de caminho a São Paulo. Como dois Croissants de quatro queijos. Acredito que os quatro queijos eram todos o mesmo.
14:00 - Continuamos o caminho a São Paulo. Escuto  uma menina que vai também para o aeroporto. Depois falarei com ela, que ir sozinho sempre é ruim.
14:45 - Primeira ligação de trabalho. Acho que muito muito não poderei desconectar estos dias. Acontece!
17:00 - Chegando a São Paulo. Chuva. Senha de trafico denso. Ai ai... Ainda perderei o vôo...
17:45 - Chegamos na rodoviária de Barra Funda de São Paulo. Já falei com a menina, que parece aliviada de não ser a única. Deixo-me guiar.
18:15 - Saímos de Barra Funda com outro ônibus caminho Guarulhos. O trânsito está lindo lindo. Mesmo assim ainda tenho duas horas.
20:00 - Chegamos por fim em Guarulhos. O vôo sai às 21:40. Por pouco. Fui lendo para passar a ânsia.
21:00 - Mala faturada. Controle de passaportes passado. Inclusive tive tempo para me equivocar de porta de embarque. Esperando para voar para Madrid.
21:40 - Embarcar o último tem suas vantagens. Por exemplo, se dois assentos juntos ficam livres, podes sentar-te aí e evitar fazer 11 horas de viagem entre dois desconhecidos.
23:15 - Por fim jantamos. Não é que tenha com muita vontade por experimentar a comida de Iberia, mas não deu para comer nada no aeroporto.
23:45 - Café (pra falar alguma coisa) com leite em pó. Que vontade de pedir um TALLAT!
6:00 - Depois de ler um pouco, fiquei-me dormido. Há uma horinha mais ou menos que acordei. Realmente surpreende-me ter dormido tanto.
7:00 - Trazem o café de manhã. No nível esperado para Iberia. Uma bosta.
8:00 (11:00) - Chegamos a Madrid! 4 horas de espera e já pego o vôo para Barcelona. Estou ficando sem bateria. Preciso uma tomada. Entre parêntesis, a hora de Catalunha.
9:00 (12:00) - Estar em Madrid e encontrar-me uma greve do pessoal de limpeza. Sujeeeeraaaaa!!
9:30 (12:30) - Tomada achada! Começam as mensagens, ligações e whatsapps sem parar!
10:30 (13:30) - vou comer algo. É incrível como das lojas de comer estão fechadas. É a crise? Só ficam duas. Um delas é McDonalds, assim que a descarto por razões evidentes.
12:00 (15:00) - A espera agora se que é chata. Passo pelo banheiro e me limpo um pouco porque depois de 26 horas de viagem, o desodorante abandonou-me definitivamente. Espero subir ao avião para dormir mais um pouco.
12:45 (15:45) - Subo ao avião e escuto pela primeira vez falar em catalão. Que bom!
13:00 (16:00) - Ironicamente sento-me ao lado de uma senhora brasileira que ia ver aos netos. Curioso.
14:20 (17:20) - com um pouco de demora, chego a Barcelona. Dormi toda a viagem. Isto esta terminando.
14:35 (17:35) - Depois de recolher as malas, acho os meus pais e minha sobrinha, que vem me pegar.
15:00 (18:00) - Não contava com a habilidade do meu pai, que achou que estava sentido falta, erra o caminho e faz-me um Tour por Barcelona.
15:45 (18:45) - Por fim, depois de 29 horas e 30 minutos, estou em casa. Finalmente, não foi tão terrível como achei.

Resum semanal

El 12 d'octubre volia fer un twit que digués allò de: 12 d'octubre #resACelebrar, a banda de l'aniversari de la meva mare (felicitats de nou per cert!). Però per una d'aquelles casualitats de la vida, a Brasil també és festa. Evidentment no és el dia de la hispanitat, és clar. El 12 d'octubre es celebra el dia de la canalla. Així que vam fer un cap de setmana llarg. Molt intens, com acostuma a passar aquí, coses per celebrar, festes a les que anar, sopars, concerts, aniversaris, amics, vi, cervesa. Dormir? No, dormir és pels febles. 

Show de Terra Celta

Feina

Així que arriba el dilluns i necessites descansar del cap de setmana. Però no hi ha descans possible. Aquesta setmana he estat en diversos projectes i he fet hores extres a mansalva. Quan vaig arribar a finals de gener, l'empresa tenia 5 programadors, més un de baixa, més una analista. Dos d'ells van marxar poc després de jo arribar (o els van convidar a marxar...). Així que en realitat eren 3 programadors i una analista. Van començar a canviar les coses i ara, contant-me a mi, som 11 programadors i un analista-programador (jo), ja que l'altra analista va marxar. Aquest és l'aspecte de la meva empresa ara.

Al poc temps de d'arribar, l'empresa va canviar de local, sobretot per millorar internet, que allà on estàvem, no arribava massa bé. Ara, no hi cap més gent on estem, però estem contractant més treballadors. Per tant, aquest mes o a principis del següent, tornarem a canviar de local. És emocionant treballar en una empresa que creix. Si, les hores extres són putes, però en aquestes condicions i amb el bon ambient de treball que hi ha, compensa. 

Churrasco

Hi ha moltes coses que sorprenen del dia a dia dels brasilers. Una d'elles, crec que ja ho he comentat alguna vegada, és la tendència quasi malaltissa a fer barbacoes. Porto tant temps aquí que el nom em fa mal perquè aquí en diuen churrasco. El cas és que per exemple els últims 10 dies he fet un mínim de 5 churrascos. No estic exagerant. De fet, crec que n'han sigut més. Alguns d'ells, han sigut a casa meva. Una de les proves que m'estic tornant brasiler és que em vaig comprar una churrasquera elèctrica i que li estic treient molt partit, més del que em pensava.

Aquesta és la pinta de la meva churresquera, amb una picanha, uns queijinhos i unes linguisses. 

En breu, començarà el cap de setmana. Ja tinc por perquè de moment tinc marcades varies coses:

- Divendres-nit: Celebració d'aniversari. No sé ni de qui ni a on.

- Dissabte-tarda: Churrasco i piscina a una casa de camp, celebració d'un altre aniversari. Aquest si que sé de qui és almenys.

- Diumenge-migdia: Dinar amb la família. Cita ineludible.

- Diumenge-tarda: Visita a l'anticuari, a Bàlsamo, una altra ciutat.

- Diumenge-nit: Sopar al mexicà "Los Cabrones".

Ella

Va entrar a la meva vida poc a poc, quasi sense ni adonar-me'n. La primera vegada que la vaig veure, jo estava al balcó, la vaig mirar als ulls i ella em va retornar la mirada. Em va semblar encantadora però, és clar, no era sinó una més entre tantes que un es creua pel carrer. 

Uns dies després, me la vaig trobar al meu edifici. El cor em va fer un tomb. Per si això fos poc, va resultar que vivia a l'apartament de sota del meu. Mica en mica vam anar-nos coneixent. De primer, només eren unes paraules afectuoses balcó a balcó. A vegades, passava la setmana sencera sense veure-la i després... de cop apareixia. Malgrat tot, els dos sabíem que hi havia alguna cosa més. 

Vam acabar perdent la vergonya i quan arribava a casa, ja sortia directament al balcó i la cridava. Passàvem estones al menjador, fent-nos companyia. Finalment, vam arribar al punt que es quedava a casa fins que jo m'adormia, em llevava al matí i feia el cafè amb ella al costat, i tornava a casa i estava al sofà esperant-me. 

Qui és ella

Us preguntareu de qui parlo. No sé què en sortirà d'aquesta relació, però imagino en algun moment heu pensat que parlava d'una dona. D'acord, he jugat amb malícia per explicar-vos, bàsicament, que estic quasi adoptant la gateta dels veïns. Bé, ells l'alimenten i ella em fa companyia. No deixa de ser curiós està sopant i que aparegui per la finestra tot miulant i reclamant atenció. 

  

Després d'haver de deixar la Buffy a Catalunya, no se'm acut millor manera de "tenir" un animal de companyia sense la responsabilitat de tenir-lo realment.

Seguint el fil

Abans que no perdi de nou el fil, farem una nova entrada. Partirem de la base que ja estem de nou adaptats, feliços i podem passar de nou a les típiques tonteries del bloc, en plan "oh, avui he dinat arròs". 

Dit això, el dia a dia aquí continua essent molt interessant. Les temperatures, tot i ser hivern, són bastant infernals. La setmana passada va refrescar una mica a les nit. Res especial que no arregli una manteta. Ara ja hem recuperat les temperatures típiques, un 38 graus al migdia... Tot i així, o a causa d'això, sempre hi ha coses per fer i sempre estic amb ganes de fer coses. A vegades, arriba el cap de setmana i vas tant cansat que només tens ganes de no fer res... i acabes fent de tot! 

Aquesta setmana, només com exemple:

Dilluns, després de la feina vaig anar a córrer, em vaig dutxar i vaig quedar amb el Gui, l'Hikki i el Ruan per fer un Happy Hour. Em sembla que ja havia explicat més o menys el que era. Els dilluns, allà on anem tenen dos per una. Problema, el lloc estava ple i vam acabar al meu pis. En el fons, un dilluns no hi ha massa alternatives. 

Dimarts, vaig anar a jugar a futbol. Després vaig sortir a prendre acaí (no sé com es diu en català). És bastant típic però no aconsegueixo explicar massa bé què és. Seria potser semblant a un sorvette, amb fruites o xocolata per sobre. Em sembla que té un punt d'afrodisíac. Com que estàvem a la represa, vam donar-hi una volta. No és aconsellable fer-ho massa tard, com va ser el cas, i no per perillós, sinó perquè et trobes coses rares, com una parella cardant a un banc. Brasil Style? 

Dimecres era l'aniversari de la tia Carla, amb barbacoa inclosa, com no pot ser d'una altra manera al Brasil. Carn, cervesa, música i billar en bona companyia. 

Dijous, vam marcar un futbol amb els de la feina. Ara que l'empresa ha crescut una mica, ja dóna per fer un 5 contra 5. Després, vam menjar una miqueta i a dormir més o menys d'hora. 

Avui no sé que m'espera, però segur que alguna cosa farem. I sinó, descansarem, que també està bé.

Catalunya independent?

Tot i que a vegades és difícil, intento seguir el dia a dia del moment polític que viu Catalunya. Em va saber greu no poder participar-hi activament. Em picava la curiositat veure les noticies sobre el tema des de l'òptica Brasilera. De vegades, pot ser difícil d'entendre per ells. Brasil és quasi tant gran com Europa i que un territori em menys habitants que la ciutat de São Paulo vulgui ser independent és estrany. 

El tractament de la noticia va ser prou revelador, sobretot si ho comparem amb els diaris més espanyolistes en que simplement li treien importància. A Brasil, es té la visió que els espanyols s'ho tenen molt creguts i són molt tossuts. És curiós que a 9000 km tinguin una visió tant acurada... Amb tot, i veient com es posen d'acord els partits independentistes, tinc poques esperances, tot i que encara en guardo una mica. Això si, a banda de decorar el meu pis amb la bandera, he aprofitat per decorar el meu cotxe també.

I res més per avui. Marxo, que el cap de setmana comença ja ja i demà no treballo!

Omplint els buits (III)

Quan passes per una època estranya, per dir-ho d'alguna manera, penses les coses. Jo havia pres una decisió, força meditada i reflexionada, però que de vegades encara em provoca vertigen, com si fos totalment impulsiva. No us enganyaré, vaig passar per algun moment de dubte, de si realment estava fent el que volia o el què era millor. Aquests dubtes es van esvair ràpidament, però em van provocar una certa inseguretat. 

Remuntada

Vaig intentar resoldre els problemes un a un. De primer, vaig llogar un cotxe per un mes. Amb això, podia aplaçar la compra un temps i centrar-me en altres coses. Aquest punt d'independència va ser un petita gran victòria. Vaig aconseguir fer tots els documents necessaris i vaig veure un parell d'apartaments per llogar. En teoria, havia de viure a la casa de fons del Gui (com una casa de convidats darrera la casa principal). Com que encara no estava llesta, vaig decidir veure altres opcions i vaig trobar un apartament molt acollidor i ben situat. Me'l vaig quedar. Les coses anaven millorant i jo em sentia cada cop millor. Vaig anar comparant les coses necessàries per mudar-m'hi, donar d'alta la llum, comprar una nevera, instal·lar les dutxes. 

Després de traslladar-me, vaig començar a sentir-me complet. Vaig comprar algunes coses més, uns altaveus per escoltar música, uns sofàs de segona mà, un microones. Em van regalar una rentadora vella. Em van oferir una tele, que vaig rebutjar - no en necessito pas. Me'l vaig fer meu, la meva llar:

Ja tant sols faltava una cosa gran: acabava el mes de lloguer del cotxe i no em decidia què comprar, si un cotxe nou, si un de segona mà, si aquí, si a São Paulo que era més barat... Finalment, a São Paulo va sorgir una oportunitat de segona mà. Era més car del que jo pretenia gastar, però valia la pena, 1 any, d'un conegut, 15000 km, complet. Vam anar a São Paulo ben d'hora al matí de dissabte, i al vespre ja estàvem de tornada. 

Un és plenament conscient de que els coses estan funcionant quan un dissabte surt de festa i arriba a casa a les 9:00 del matí del diumenge amb un somriure d'orella a orella. Com per confirmar que tot estava a lloc, això va ser el dia que estrenava el cotxe, com dient que ara si, que les coses s'estaven posant a lloc.

És evident que encara em queden coses per acabar. Hauria de comprar una taula, algun moble per la cuina, una màquina de cafè o una tauleta de nit. Però això ja és secundari. El més important, sóc feliç. Molt.

Omplint els buits (II)

Una de les moltes coses que vaig anar fer a Barcelona, era legalitzar la meva situació al Brasil. Per aquest motiu, la meva empresa va sol·licitar al govern de Brasil la contractació d'un estranger tot justificant-ne els motius. És un sistema per protegir els llocs de treball i per tant la justificació té el seu pes. El procés és llarg i tediós, i com se sol dir, pagant sant Pere canta. Així que em van aprovar el visat. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig demanar cita per internet (sinó, no t'atenen) i vaig emplenar tots les formularis. La cita la tenia pel dia 10 i el meu vol sortia el dia 13. Ai! 11 i 12, dissabte i diumenge. Ai ai! Vaig anar al consulat de Brasil a Barcelona el dia 25 de juliol i vaig exposar els meus temors. "Cap problema, seré jo mateixa qui ho farà, sortiràs d'aquí amb el visat" bla bla bla. Arriba el dia 10 i em diu que havia de tornar en 5 dies per recollir el visat. Noooossa! Vaig plorar (no literalment...) a la pobre noia (o no tan pobre, que era ella qui m'havia dit que cap problema) i finalment vaig poder recollir el visat unes hores més tard. Hauria sigut un problema enorme haver de canviar els bitllets d'avió.

Arribada

Després de 22 hores de viatge, relativament entretingut, vaig arribar de nou a la meva ciutat. Alguns amics m'estaven esperant a l'aeroport amb un somriure d'orella a orella. Em vaig sentir de nou super ben acollit. Vam anar a casa el Gui i vam intercanviar presents. Jo tenia diverses coses del Barça per ells, jo vaig guanyar una camisa del Palmeiras molt bonica. Era feliç.

Començar de zero

Sense entrar en paranoies rares, a vegades som capaços de percebre petits canvis (o molt grans en el meu cas) però ens costa guiar-nos per l'instint. Així que, tot i percebre'ls, no en vaig fer cas. El dia següent vaig anar a treballar, vaig tornar a casa i vaig anar a jugar a futbol. Tot semblava normal. Però encara tenia aquella sensació de que alguna cosa era diferent. Vaig començar a arreglar papers que necessitava per formalitzar la situació però la policia federal estava en vaga. Aggg! L'endemà, em vaig posar malalt. No, no era això el que notava. Més aviat em va ajudar ser-ne més conscient. Vaig passar tres dies amb febre, descansant. Aquí va començar a fer-se més evident. Jo estava vivint mentre no arreglava la casa de fons, a casa al Guilherme. Em tractaven super bé, però perds intimitat, ells perden intimitat, perds llibertat, ells perden llibertat. No tenia cotxe, l'havia de comprar, i no tenia cap autonomia, ja que és una ciutat molt gran per anar a peu i el transport públic no és la joia de la corona. Em feia sentir una molèstia, tot i que no ho era realment, i el meu humor va decaure. I a mi s'em nota. Sóc transparent. No sé si els hi he agraït prou, em vaig sentir molt bé a casa el Gui, però necessitava el meu espai i la meva llibertat. Realment, vaig percebre que tot havia canviat i que havia de començar de zero.

Tot això, evidentment, no va impedir ni de bon tros, que disfrutés dels amics, que els donés regals o recordatoris de Barcelona, que mengéssim com porcs a les barbacoes, i que em sentis bé entre aquella gent. Simplement, estava més quiet, més reflexiu, en període de transició. 

Anecdotari: A una companya de feina li vaig portar un vi perquè ella m'ho havia demanat. Tot i que hi ha gent que en té costum, la majoria solen beure cervesa i no pas vi, no és tant comú com a Catalunya. Li vaig portar un Montsant que havíem pres pel meu aniversari. Moooooolt bo. Doncs bé, no se li acut una altra cosa que enviar-me un missatge dient-me que el vi estava boníssim barrejat amb coca-cola. QUEEEEEEEE?????? QUE NO ÉS UN DON SIMON!!! Vaig passar dos o tres dies intentant recuperar-me de la impressió, i avui en dia encara li fotem conya sobre el tema. 

Omplint els buits (I)

Disculpa

Fa massa temps que no escric i em sento rovetllat. Demano disculpes per no haver-ho fet abans. Ho vaig intentar, però no me'n vaig ensortir. Segurament, no estava amb ganes. Ara no només en tinc ganes sinó que en sento la necessitat. Som-hi!

Tornada

En aquests gairebé tres mesos que han passat des de l'últim post han passat moltes coses. No sé si els explicaré tots avui, o si ho faré per parts. Evidentment, no ho explicaré tot, clar està. El cas és que ho podríem identificar en tres etapes. La primera, el mes que vaig passar a Catalunya. No em vull estendre gaire, la majoria dels que llegiu aquí vareu compartir una birra amb mi, però intentaré recordar algunes de les sensacions. 

Una amiga em va dir que quan tornes després de tant de temps, necessites un procés de descompressió. No acabo de definir què seria un procés de descompressió exactament, i justament per això suposo que s'hi escau bastant. Recordo arribar i pujar al cotxe dels meus pares, camí de casa, suposo que amb jet-lag, i mirar per la finestra, tenint una sensació estranya, com de reconeixament fugaç, no sé com definir-ho. Arribant a casa, a Sabadell, vaig aconseguir definir una mica millor el que senia: Estava a casa, el lloc on havia nascut, el lloc on havia criat, però ja no era el lloc on vivia. Això em va fer pensar molt. Com canvia la vida en 1 any!

A mida que vaig anar veient els meus amics i la meva familia, em vaig sentir cada cop menys desubicat i més tranquil. De totes maneres, va ser difícil compaginar-ho tot: La familia, els amics, buidar el pis, treballar per Barcelona i treballar per Brasil. Em vaig arribar a desesperar perquè no estava fent res bé del tot, o més aviat ho feia tot força malament. Al final, vaig resoldre quedar-me només amb els dos primers, familia i amics. Aquí si! I Palamós. Quan vius tant lluny del mar com estic ara mateix, valores d'una altra manera poder anar a la platja cada cap de setmana. Aquí cal planificar-ho en setmanes d'antelació, fer números, buscar hotels, combinar amb la gent, parlar amb la feina. Definitivament, trobo a faltar la platja. 

Ups, estic divagant. En resum, vaig poder veure a quasi tothom a qui tenia ganes de veure, alguns poquet, altres molt, cap de massa, i que vaig passar el meu millor aniversari en anys.

  

De moment, ho deixo aquí. Continuaré un altre dia. Per si algú ho dubtava, però, dir-vos que sóc feliç.