Sona un despertador a una ciutat a l'interior de Brasil. Segurament en sonen varis. L'home el para, s'aixeca i esmorza. Treu el cap per la finestra i contempla el cel taronja, que anuncia l'arribada d'un nou dia. Pensa en els seus amics, en la seva família, en el seu avi. Reflexiona. No hi ha lloc per la nostàlgia, si de cas, una petita rancúnia per no poder ser a dos llocs alhora. Aviat sortirà el sol, l'home es dutxarà i anirà a treballar. El moment passarà i es deixarà endu per l'aparent rutina fins tornar a casa. Serà després, quan la nit hagi recuperat el seu espai, que tornarà a treure el cap per la finestra i contemplarà una vista que li és cada cop més familiar. No té res d'especial, només la senzillesa d'allò que ja sent com casa seva, la percepció que ho serà un temps encara, un temps de moment indefinit, un avenç dia a dia que tant bé li ha anat aquests mesos. I un somriure se li dibuixarà a la cara pensant en les sensacions que ha viscut, viu i viurà.
És cert que l'home no pot viure del passat, però ell pensa que és bo recordar com ha arribat fins aquí, dóna gràcies per tot el que està vivint, a tots aquells que l'acompanyen d'una forma o una altra en aquest viatge, a tots els que l'han fet ser com és. Li agrada endevinar el què vindrà a partir d'ara. Potser simplement seguirà gaudint cada moment com si hagués de marxar per sempre la setmana vinent, potser una dona robarà el seu cor, potser li trencaran, potser viurà un gran amor, potser serà encara més feliç.
Revisa el què ha escrit. Són pensaments que només en moments molt concrets creuen pel seu cap i ho ha aprofitat. Està acabant de sortir el sol i el moment s'acaba. Sap que allargar-ho no té sentit així que decideix parar, guardar-ho i deixar-se portar de nou cap a un estat més intranscendent.
Bon dia sol. Bon dia a casa meva.
Gràcies a tu
ResponElimina