Nits a Brasil

Nit de somriure trist. Somriure perquè sóc d'un equip que perd per voler atacar massa. Trist no només per no haver arribat a la final, sinó perquè un futbol així hi arribi. És lícit. No passa res, però fa pena per aquest esport. No diré res més, simplement canviaré de tema.

Casament

Aquest cap de setmana vaig anar al meu primer casament al Brasil. Es casava una cosina d'un amic i vam anar tota la família, de la que ja em considero un membre adoptat de ple dret. Un moment molt divertit va ser quan el que les casava va preguntar al nuvi si prometia ser fidel a la seva futura esposa. Ell simplement va contestar que ell era del Palmeiras. Com tota la familia, com jo. 

D'entrada, em pensava que se'm faria una mica pesat, però és diferent als casaments que conec. El sopar és self-service. És bastant comú aquí això. Es forma una fila de collons i tothom a agafar a voluntat. Una altre cosa, que ja no em va sorprendre però que em sembla curiós, és que aquí no es beu vi als sopars. Tant sols cervesa. 

A mansalva, això si. 

Quan acaba el sopar, els amics dels nuvi van passant per totes les taules demanant diners pels casats. I després d'això, tothom a ballar. Va ser divertit perquè coneixía ja bastantes de les cançons que van sonar. Inclòs vaig ballar amb una de les tietes de la familia. Segur que vaig fer el rídicul de lo malament que ho feia, però l'estranger té un passe!

L'endemà fan un dinar amb la gent més intima (més o menys la meitat) amb les sobres del sopar. I més cervesa. Total, tot un entrenament per el casament de finals de maig, quan es casen el Renan i la Paloma. Que divertit!

Sant Jordi a Brasil

Evidentment, no podia faltar a la meva tradició i vaig regalar unes quantes roses. És difícil explicar en portuguès la llegenda de Sant Jordi, però a la que ja ho has fet vàries vegades, li pilles el truco. Va agradar molt la tradició. La llegenda. Que no fos tant sols un dia pels enamorats sinó per tota la gent a qui estimes. Va agradar el detall. Em van regalar un llibre. Vaig sentir una mica menys de nostàlgia. Una nit especial.

Una mica de cervesa per ofegar les penes? Això si, ben gelada!

PD: Vaig rebre alguna que altre abraçada, si...

Sant Jordi

Avui és un dia especialment difícil vivint lluny. Un dia d'alegria, de passeig, de llibres i de roses, d'olors i sentiments. Ara de nostàlgies. Des d'aquí, intento fer la meva part del pacte, us ofereixo una rosa i un poema per qui vulgui, ho necessiti o ho trobi a faltar. I a l'altra punta del món, intentaré agafar un pulsim de dia, un trocet de terra, un mica de tradició, i l'escamparé com pugui. Si, avui regalaré roses, explicaré amb els ulls brillants què significa, contaré la llegenda de Sant Jordi i em sentiré feliç si algú es commou i em regala una abraçada. D'amagat, m'eixugaré una llàgrima i em diré que un dia sentiré nostàlgia d'aquelles persones amb qui vaig compartir molt lluny de casa una rosa i una història. 

CORRANDES D’EXILI 

Una nit de lluna plena 

tramuntàrem la carena, 

lentament, sense dir re... 

Si la lluna feia el ple 

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya 

de pell bruna i aire greu  

(com una Mare de Déu 

que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra, 

que l’ensagna, que l’esguerra, 

abans de passar la ratlla, 

m’ajec i beso la terra 

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida; 

l’altra meitat vingué amb mi 

per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França 

i demà més lluny potser, 

no em moriré d’enyorança 

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès 

tres turons fan una serra, 

quatre pins un bosc espès, 

cinc quarteres massa terra. 

“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala, 

l’ermita dalt del pujol; 

i a la platja un tenderol 

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta, 

una recança infinita. 

I una pàtria tan petita 

que la somio completa.

São Paulo i altres bestieses

Fa temps que no actualitzo i fa temps també que penso que ho he de fer. El Dani ja m'ha reclamat, així que jo, al servei de l'estrella de SAFA, em poso a escriure. Avui tinc un dia d'aquells difícils, així que no sé què sortirà. Un dia d'aquells vol dir un dia de ressaca, es clar (maaaaare, no massa!).

La setmana passada vaig anar a São Paulo per feina. Evidentment, també per plaer, s'havia de aprofitar i esborrar de la llista de tasques pendents. El primer que em ve al cap de la ciutat és INFERN. És una bogeria. Estem parlant de una de les ciutats més grans del món amb uns 15 millons d'habitants. Un dels dies, vàrem anar de visita a un client. A  mig matí, el trajecte va ser de uns 20 minuts. Per la tarda, vam quedar amb ell per sopar. Doncs bé, vam tardar 3 hores en cotxe! Un infern. I diuen a la radio que es va batre el record de retencions, just que estava allà... Coses que passen, si.

Més enllà d'això, tot i tenir atractius turístics, és sobretot un centre de negocis. Bah, potser tinc aquesta visió perquè vaig anar allà per això justament. Sigui com sigui, em va semblar més atractiva per un turista local que per algú de fora. Molts teatres, museus, universitats molt importants, no només a nivell estatal, i poc atractiu per a turistes japonesos. Turistes de foto, vaja. És, a més, una ciutat vella vella. Té edificis nous, sobretot oficines i tal, edificis alts amb finestres de mirall, però la resta es veu una mica decadent, bruta. Crec que deu ser una mica com Barcelona pre 92. Necessita un esdeveniment estil jocs olímpics que li obligui a fer aquest rentat. Diuen també que és una ciutat perillosa a la nit sobretot. Alguns dels parcs atractius que hi ha són bonics de dia... i perillosos de nit. Aquesta fila feia jo per allà. 

Fabeles
Vaig veure centenars i centenars de fabeles. Vaig tirar alguna foto des del cotxe.

Aquesta última dona per mooooolts tipus d'anàlisis, analogies i estudis de tot tipus. Es veu al fons, a dalt, edificis per a rics. A baix, la proliferació de les fabeles. Aquest no és el cas més flagrant que vaig veure, però com a mínim és il·lustratiu.

Casaments 

Aquestes setmanes han transcurregut tranquil·les. Futbol, runnings, festes. He tornat una mica descolocat de São Paulo i m'ha costat trobar el moment per escriure. Dimecres vam quedar per veure el Barça. A banda de ser curiós veure una champions amb el dinar al coll, em vaig sentir molt orgullòs de ser del Barça. La gent aquí no ho acaba d'entendre. Per mi, si guanyem o perdem aquesta eliminatòria, no és important. La imatge que estem donant, però, és impecable. I això no té preu. Tot això ve a compte perquè demà tenim una agenda apretada (i quan no?). Primer, Barça - Madrid, altre cop amb el dinar a mig pair. Després, anem a un casament. Vaig com a dama del Guille, que anava amb la seva nòvia, però com que van tallar, hi vaig jo. Encara no sé si he d'anar amb vestidet i maquillatge de dona. Entre vosaltres i jo, el que si que intentaré és robar-li el vestidet a alguna dona aquesta nit per si de cas!

De fet crec que estaria bé saber primer qui es casa. Fins fa dos dies ni ho sabia. Em sembla que és una cosina del Guille. I parlant de casaments i de tot en general, ja més o menys tinc assegurat que em quedo fins mitjans de Juny, així que podré anar al casament del Renan i la Paloma!

Seré un dels padrins! Aquí crec que n'hi ha molts més que a Catalunya, però sigui com sigui, és un gran gran gran honor.

Bon cap de setmana!