Sant Jordi

Avui és un dia especialment difícil vivint lluny. Un dia d'alegria, de passeig, de llibres i de roses, d'olors i sentiments. Ara de nostàlgies. Des d'aquí, intento fer la meva part del pacte, us ofereixo una rosa i un poema per qui vulgui, ho necessiti o ho trobi a faltar. I a l'altra punta del món, intentaré agafar un pulsim de dia, un trocet de terra, un mica de tradició, i l'escamparé com pugui. Si, avui regalaré roses, explicaré amb els ulls brillants què significa, contaré la llegenda de Sant Jordi i em sentiré feliç si algú es commou i em regala una abraçada. D'amagat, m'eixugaré una llàgrima i em diré que un dia sentiré nostàlgia d'aquelles persones amb qui vaig compartir molt lluny de casa una rosa i una història. 

CORRANDES D’EXILI 

Una nit de lluna plena 

tramuntàrem la carena, 

lentament, sense dir re... 

Si la lluna feia el ple 

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya 

de pell bruna i aire greu  

(com una Mare de Déu 

que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra, 

que l’ensagna, que l’esguerra, 

abans de passar la ratlla, 

m’ajec i beso la terra 

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida; 

l’altra meitat vingué amb mi 

per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França 

i demà més lluny potser, 

no em moriré d’enyorança 

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès 

tres turons fan una serra, 

quatre pins un bosc espès, 

cinc quarteres massa terra. 

“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala, 

l’ermita dalt del pujol; 

i a la platja un tenderol 

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta, 

una recança infinita. 

I una pàtria tan petita 

que la somio completa.