Ha acabat el carnaval. Intento organitzar idees per explicar tot el que he viscut però és difícil explicar emocions, sensacions, sentiments. D'entrada, dir que no ha sigut el típic carnaval que tothom imagina a Brasil. De fet, haguéssim anat altres dies i crec que hauria sigut el mateix. Explicaré el millor que pugui aquestes mini vacances.
Divendres al vespre va començar el viatge. Anàvem 16 persones, 4 adults, 8 joves, 3 adolescents i un nen de 5 anys. Tota una família i jo. Va venir una forguneta gegant a buscar-nos. 16 places distribuides 4 files més la del conductor. Pel que he deduit, és semblant a llogar un autocar o un microbus, amb conductor i tot, i crec que és força freqüent. Durant el viatge vam escoltar música brasilera, vam veure cervesa, vam dormir, vam menjar. 600 kilòmetres donen per molt. Per cert, també paguen peatges per anar fins a Sao Paulo. Però ja en parlaré en un altre moment. Aquí ja vaig començar a palpar el que serien aquells dies. Em vaig adonar que estava molt a gust amb persones que quasi no coneixia, i sobretot, elles estaven a gust amb mi. Jo era l'estrany, l'infiltrat, però no m'hi vaig sentir en cap moment.
El primer dia va passar amb una mica de jet-lag pel viatge de nit, però el vam passar tot a la platja igualment. És lleugerament diferent de l'estil que tenim a Catalunya. Aquí el més normal és arribar a la platja i contractar 2 o 3 parasols i 8-10 cadires. Tothom ho fa. Llavors, la mateixa empresa que et posa les cadires, té servei de menjar que et porten a lloc. I tothom baixa amb una o dos neveres plenes de begudes, principalment cervesa. Hi ha molts carretons que venen diferents coses, begudes en llauna, formatge a la brasa, gelats, aigua de coco, cacauets. I també gent que ven tonteries, ulleres de sol, polseres, vestits, pilotes. El sol pica bastant fort, tot i que no m'he cremat (gaire), i les onades són força grans i els vigilants no permeten a la gent endinsar-se molt: és d'aquelles platges de les que camines molt abans no et cobreix del tot, i com que les onades són fortes, millor així. M'ha sorprès que l'aigua estigués tan calenta. Estava com els millors dies de Palamós. S'entrava fàcil, i això que a mi em costa bastant.
Viure! Amb la teva samarreta per Brasil!
No he tingut massa sensació de carnaval. Si que anant pel carrer semblaven dates assenyalades però la gent no anava disfressada (o gairebé ningú) i com a molt anàven beguts. Això si, els més joves o els més imbècils portàven una espècie d'espuma que anàven tirant a la gent i sobretot als cotxes. El Ruan estava indignat. Li vaig explicar que a Catalunya tires espuma al cap d'algú, i per molt carnaval que sigui et trenquen la cara.
Una de les coses bones d'aquests dies ha sigut que he pogut parlar, entendre i fer-me entendre amb tothom. M'hauria sapigut molt greu que el Guilherme m'hagués hagut de fer d'intèrpret tota l'estona. És més, crec que he passat més temps amb el Renan o el Gustavo, per exemple, que amb ell. Jo elshi explicava com era Catalunya i quan tenia dubtes d'una paraula, ells m'ensenyaven com es deia en portuguès. També a vegades ells sentien la curiositat i preguntaven com es deia alguna cosa en català. Això vol dir que el meu portuguès ha millorat bastant. De fet, ens vam trobar uns argentins a la platja i no aconseguia parlar bé castellà, afegia moltes paraules en portuguès. Per sort, no em passa (encara) amb el català... De tornada, ens van posar "El libro de Eli" en portuguès i el vaig entendre sense problemes. No seria la pel·lícula amb els diàlegs més complexes del món, però jo me'n vaig sentir orgullòs.
Tot passejant, un dia vam poder assistir a una demostració de capoeira. Ja puc dir que he vist capoeira en directe practicada per brasileros. És molt espectacular. Es mouen super ràpid. Em sembla que serà millor que jo no m'hi apunti. A part de la capoeira i la platja, poca cosa més puc explicar de Guarujà. No vam voltar gaire, passàvem el dia a la platja i el tornar no quedaven ganes ni forces per anar de festa. Pel que vaig veure, però, em va semblar com un platja d'Aro a la brasilera. Molt típic per vacances, poca cosa fora d'aquests dies.
Estàvem dormint a un edifici a primera línia de mar, amb una petita terrasseta que donava a un carrer lateral. Tenia tres habitacions, dos lavabos i un menjador, a més de la cuina. Dormíem a on volíem o podíem. Jo, per exemple, vaig dormir al menjador, amb un matalàs a la porta de la terrassa, on dormia el Ruan, on corria l'aire i se sentia música del carrer de fons. Tot molt agradable. Molt familiar. Cadascú feia el que volia quan volia, tant despertar-se, com anar a la platja, com dinar o sopar, així que en certs moments coincidies amb uns o amb uns altres. Un moment que tinc gravat al cap va ser la segona tarda, que més o menys era el moment en que coincidíem tots. Hi havia música que havien portat (
sertanejo, ja tinc la comanda encarregada) i jo em vaig posar a ballar mentre ells intentaven (sense gaire èxit, tot s'ha de dir) ensenyar-me'n una mica. Poc a poc, vaig veure que tots es posaven a ballar, peque de 5 anys inclòs, entre el menjador i la terrassa. Segurament, per ells deu ser normal, però trobar-me en aquell moment allà, va ser màgic.
Per últim destacable, l'últim dia em vaig llevar d'hora i vam anar amb el Ruan a comprar l'esmorzar. Res espectacular, pa, formatge, pernil dolç... i tomàquets i oli. Els vaig ensenyar a esmorzar a la catalana. Normalment, ja esmorzen això però el pa l'unten amb mantega, i es clar, no és el mateix. Em sembla que els va agradar bastant, així que tot plegat és un intercanvi cultural molt enriquidor.
Suposo que a tots us deixo amb ganes de més i segur que em deixo moltes anècdotes, però hi coses que no es poden explicar en paraules.
