Avui després de treballar he arribat a l'hotel, a casa, passant un bonic i calorós vespre, i he estat reflexionant. Crec que sobre res en concret, només he deixat la ment vagar lliure. Quan no tenia encara cap confirmació de si s'allargaria el tema, se'm plantejaven alguns dubtes. Allò que em semblava tant clar i nítid dos setmanes abans, estava una mica difuminat, borrós. Realment et vols quedar un, dos o cinc mesos més? No tens ganes de veure la teva gent, la teva terra? Avui he arribat a la conclusió que fa dies que m'he adonat que si, que si a tot. Tinc ganes de quedar-me més temps, d'aprofitar la oportunitat professional, de gaudir del carinyu que rebo de tothom i oferir-los el meu, dels amics que he fet, de les coses tant diferents que visc aquí, i que també, que tinc ganes de veure la meva gent, la meva terra, tinc ganes de Palamós i tinc ganes de Sabadell. Però ja se sap, jo hauré viscut intensament tres, quatre o set mesos, que seran experiències equivalents a varis anys, i a casa hauran passat minuts o dies com a molt des que vaig marxar. Tot serà allà. Veig clarament que el meu futur és a casa, però que el meu present més immediat és aquí, al Brasil.
Moltes vegades he tingut la sensació que agafo les coses que em passen per davant sense buscar-les massa, que vaig fluint sense prendre masses iniciatives o sense precipitar massa els esdeveniments. A vegades, he tingut la sensació de deixar-me arrossegar pel que em surt, sense escollir, sense triar gaire. Si encara pensés així, ara tindria aquesta mateixa sensació. Però algú molt intel·ligent i especial em va dir que jo decideixo agafar o deixar passar les oportunitats que se'm presenten. I aquesta decideixo que l'agafo, que aprofito fins que em senti satisfet i preparat per tornar.
Deixo aquí una cançó composada i interpretada per dos dels amics que més enyoro i que m'encantaria tenir-los aquí també, compartint això. Heu de saber que divendres em fareu molta enveja sana i que ploraré si no m'envieu algun missatge.
De manera temporal i críptica, renovo l'estada a Brasil durant un mes. Són tres mesos en total. El que dic, resolució temporal del conflicte, ja que en tres setmanes tornaré a passar pel mateix. No em queixo però. Estic content.
Amb premeditació i nocturnitat, com solem dir. Les 21:00 a Brasil. Depre post cap de setmana, si a Brasil existeix depre, que crec que no massa, i post cap de setmana, que dilluns era festa aquí. Em passen moltes coses pel cap i avui una d'elles ets tu. T'estimo amb bojeria, ja ho saps, i, que ningú s'ofengui, ets la meva millor amiga. No pretenc fer-te saltar la llagrimeta, així que ho deixo aquí, i de passada, evito que em caiguin a mi. Em sap molt greu no ser-hi el dia del teu aniversari. Bé, de fet només una mica, igualment no hi has sigut tampoc els dos o tres últims anys en el meu, així que comencem a igualar marcadors. I no et penso felicitar pas, ja ho he fet fa una estona i no hi tornaré, però em dóna una excusa per recordar-nos que sempre ens tenim l'un a l'altre per molta distància i diferència horària que hi hagi. Fins aviat!
PD: No sé exactament perquè he triat aquesta cançó, potser és adient, potser tan sols la tenia el cap.
Aquesta vegada ja m'he passat. Dos setmanes sense escriure. És el que passa quan un es va adaptant a la nova vida. Aquestes dues setmanes no han sigut més emocionants que les altres. Més o menys el de sempre, sense desmerèixer, clar està, tot el que faig! Futbol, runnings, cervesa, barbacoa i feina. Barbacoa: sempre he de pensar abans d'escriure-ho. Aquí en diuen churrasko, i com que em sembla que n'he fet més des que sóc a Brasil que ens últims 3 anys a Catalunya, doncs se'm queda més el nom d'aquí que el d'allà.
La diferència horària es comença a notar en coses del dia a dia de Catalunya. Per exemple, el Barça. Dissabte passat va jugar a les 18. Tot bé no? Fer una birra a les 18 a Sabadell tot veient el Barça és dur, ho dic per experiència, eh Mimó? Però es clar, veure'l a les 14, que eren aquí, senzillament és impossible. Si encara anava en pijama! El partit de tornada de la Champions. Ja em va saber greu no veure'l però és que començava a les 16:45 d'aquí. Està clar que el del Milan no me'l perdré, però no deixa de ser difícil combinar-ho amb la feina. I l'internet de la feina és bastant dolent com per veure'l per allà. Bé, era. Una de les coses que hem fet darrerament és canviar la seu de la feina. Ara estem més al centre, en un local una mica més petit però amb un bon internet. Així que potser veuré aquí els propers partits de Champions o potser farem una pausa i anirem al bar.
Curiositats
Al centre de la ciutat, on estic jo, hi ha un munt de drogaries, que més que això, serien parafarmàcies. Davant de l'hotel en tinc una amb un nom que té una mica de mala llet:
Mesta Fajor
Aquest cap de setmana és la festa de la ciutat. Hi ha concerts i activitats diverses. Divendres, per sort, no vaig anar al show que hi havia. Sovint d'aquests shows musicals en diuen violada. Com li explico als meus pares que no és el que es pensen abans no els agafi un atac de cor?! Un petó pares! Aquesta ciutat és de les més importants de l'interior de l'estat de Sao Paulo i, per conseqüència, una de les més importants pel que fa al Sertanejo, estil musical que ja us vaig explicar. Com que aquest any és any d'eleccions segons m'han dit, havien d'oferir a la ciutat un concert, de manera gratuïta, de l'estrella del moment en el món del sertanejo. Que sigui l'estrella no vol dir que sigui el millor, evidentment. En definitiva, que aquesta estrella no és una altra que Michel Teló. O sigui, que demà potser vaig a un concert que 4 mesos enrera hauria jurat que mai hi aniria.
Dones
Fa dies que penso que he d'escriure alguna cosa sobre les dones que hi ha per aquí. La primera diferència evident és que el cànon de bellesa que tenim a Catalunya és lleugerament diferent del que es té aquí. Per exemple, agraden molt les noies amb el cul gros, més que no pas amb el cul petit. A més, aquí una noia gordinha no és necessàriament una noia que no agradi. Els homes tenen molta obsessió per l'estètica també, tant com les noies, sinó més. Està ple d'academies o centres de fitness. Avui he sortit a córrer i com sempre et trobes molta gent fent esport, alguns només caminen, altres corren, però hi ha gent de totes les edats i tant nois com noies. El lloc on corro és molt bonic (ja m'estic desviant del tema) i hi pots trobar coses tant curioses com veure junts un gat, un ànec i una capivara (un rossegador de la mida d'un porc senglar) i tant amics. Bé, potser no era un ànec, però què voleu, sóc informàtic, no pas biòleg!
Tasques pendents
Tot el que estic passant aquí és molt bonic però porto una setmaneta preocupat. Aviat farà dos mesos que sóc aquí. Passa volant el temps! I en teoria, hauria de tornar cap a casa i... I què? Què m'espera allà? Crisis? Vaga general? Atacs indiscrimitats al Català i a Catalunya? Si, d'acord, tinc ganes de veure els amics, a la família, a l'equip del Safa, a la Buffy... Però tot això pot esperar. No estic insinuant que em quedi aquí 2 anys. No puc ni vull processar el que això vol dir. Però si que m'agradaria quedar-me uns mesos més. No sé, potser fins juliol, potser fins més. El que tinc clar és que aquesta experiència és bona a nivell personal, i també a nivell professional. A casa no m'esperen ni dona ni fills (que jo sàpiga). Ja tornaré quan me'n cansi. De moment, m'agrada la vida que tinc aquí, i la gent em qui vaig aquí, i la feina que faig aquí, i el que estic aprenent aquí. Tot. Tinc pendent una conversa amb la meva empresa a Barcelona per veure com es pot arreglar el tema. Crec que és factible, evidentment. Però m'espera una bona feinada a partir d'ara i un nou repte a afrontar. És evident que l'enyorança de tant en tant apreta i apreta fort. Però no és menys cert que si marxo ara tindré també molta enyorança de la gent d'aquí, de la meva família aquí, així que tant per tant em quedo aquí una mica més, que professionalment és interessant.
Una més de sertanejo. Aquesta, com totes de fet, parla d'un amor no correspost, que no és el cas, però m'agrada la fase.
Preciso de um remédio que cure essa saudade
PD: Cada cop entenc millor el portuguès... però em cosa la òstia parlar-lo!
Bon dia Catalunya! Fa una setmana justa de l'última entrada. Les entrades estan cada cop més espaiades en el temps, però no us feu els profetes amb el "ja t'ho vaig dir", que jo també n'era conscient! Però si que tenia a la llista de tasques pendents fer una entrada, més que res per tranquil·litzar a la família!
He estat fent moltes coses aquesta setmana i no sé massa per on començar. Entre setmana he anat fent cosetes, jugar a futbol un parell de cops, classes de portuguès, sopar i cerveses. D'això últim n'hem de parlar. Aquí hi ha diversos tipus de bars. Encara em costa identificar-los del tot, però bàsicament serien bars, aquells que més o menys estan oberts tot el dia, barzinhos, que obren als vespres, i botecos, que serien els bars del barri on pràcticament només hi ha els clients habituals. Doncs bé, dijous vam estar a un boteco, que tot i que no en som habituals, aviat en serem. La empresa on treballo està arreglant un local on traslladar-se entre altres coses per millorar la connexió a internet. Mentre esperàvem que un lampista (o fuster, o el que fós exactament) acabés d'instal·lar els plafons de separació de les sales, nosaltres vam anar al boteco més proper, per allò de començar a fer-nos clients habituals. Son bastant especials, i no sé massa com descriure'ls. Seria una cosa així, tot i que aquest és del google, no sé exactament d'on és aquest concretament:
Divendres, doncs, vaig tenir una mica de ressaca... Això sembla que s'acaba. Jo vull quedar-me més temps. He de pensar la manera. Estic donant-hi voltes. Potser hauré d'elaborar un pla estratègic. Ho he de pensar bé, i un diumenge a quarts de nou del matí no seria el millor moment.
Si, avui m'he llevat d'hora. Dos motius, primer perquè la diferència horària fa que parlar amb Catalunya abans de dinar es complica. Ara són 4 hores. Així que si vull parlar amb tothom al cap de setmana, toca fer-ho així. Segon, perquè divendres també vaig sortir, fins bastant tard, de fet, i el meu cos no aguanta 3 festes seguides. Ja sabeu, 31 anys es noten, diguin el que diguin.
Doncs això, divendres vam anar a una festa. No sé exactament com definir-ho, però era una festa concreta, vull dir que no era una discoteca ni res, sinó un recinte d'exposicions o similar que van habilitar per fer la festa divendres. A l'aire lliure, això si. Bàsicament, hi havia un escenari i tocaven diversos grups de Sertanejo.
Això és sertanejo. Em sembla que la festa era una mica rollo festa major. Vaig anar amb el Ruan, però allà em vaig trobar gent del futbol, gent de la la feina, coneguts en general... O sigui, tothom hi era. Va ser molt divertida, i com que havia passat amb el Ruan i familia 5 dies a la platja, la majoria de cançons em sonaven. Entre grup i grup, posaven música de DJ, al principi sertanejo també, però després van canviar a Funk. Aquí es pronuncia funky, així que la primera vegada que em van preguntar si m'agradava el funk, vaig dir que si (pensant en Se atormenta una vecina principalment!). Em van mirar raru. Després vaig descobrir que era una espècie de tecno i vaig rectificar. Divendres, però, va canviar una mica la meva opinió sobre el funk. Mireu si no com ballen les dones el funk. Us asseguro que era així:
Molt boig tot plegat. Ara m'agrada una mica, sobretot si hi ha dones al voltant ballant així. Per cert, a la festa n'hi havia moltes i de molt guapes. Al acabar, vam anar a un carrer a les afores on van tots els joves amb els cotxes i la beguda, posen la música i conversen. Allà vam trobar al germà del Ruan, el Renan, amb els seus amics, vam xerrar una estona i cap a casa. Tot plegat eren les 5:30 quan arribava a l'hotel. Hi vaig arribar amb un dubte: M'espero fins les 6 que obren l'esmorzar o em poso a dormir? La son va guanyar...
L'endemà em vaig llevar sobre les 13 i vam intentar anar a jugar a futbol. Pluvia a saco i quan vam arribar el camp, no vam poder entrar perquè el camí que hi conduïa, baixava amb un pam i mig d'aigua i era perillós. És bastant freqüent aquí. Plou fort quan plou i alguns carrers queden abnegats d'aigua. Mal pla urbanístic. Així que vam tornar a casa al Ruan, vam menjar i vam veure per internet la segona part del Barça. Després, cap a l'hotel, veure una peli i dormir.
Si algú té pasta i està al paro, que vingui cap a aquí a fer-me una visita, us agradarà. Una abraçada a tots!
