Omplint els buits (II)

Una de les moltes coses que vaig anar fer a Barcelona, era legalitzar la meva situació al Brasil. Per aquest motiu, la meva empresa va sol·licitar al govern de Brasil la contractació d'un estranger tot justificant-ne els motius. És un sistema per protegir els llocs de treball i per tant la justificació té el seu pes. El procés és llarg i tediós, i com se sol dir, pagant sant Pere canta. Així que em van aprovar el visat. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig demanar cita per internet (sinó, no t'atenen) i vaig emplenar tots les formularis. La cita la tenia pel dia 10 i el meu vol sortia el dia 13. Ai! 11 i 12, dissabte i diumenge. Ai ai! Vaig anar al consulat de Brasil a Barcelona el dia 25 de juliol i vaig exposar els meus temors. "Cap problema, seré jo mateixa qui ho farà, sortiràs d'aquí amb el visat" bla bla bla. Arriba el dia 10 i em diu que havia de tornar en 5 dies per recollir el visat. Noooossa! Vaig plorar (no literalment...) a la pobre noia (o no tan pobre, que era ella qui m'havia dit que cap problema) i finalment vaig poder recollir el visat unes hores més tard. Hauria sigut un problema enorme haver de canviar els bitllets d'avió.

Arribada

Després de 22 hores de viatge, relativament entretingut, vaig arribar de nou a la meva ciutat. Alguns amics m'estaven esperant a l'aeroport amb un somriure d'orella a orella. Em vaig sentir de nou super ben acollit. Vam anar a casa el Gui i vam intercanviar presents. Jo tenia diverses coses del Barça per ells, jo vaig guanyar una camisa del Palmeiras molt bonica. Era feliç.

Començar de zero

Sense entrar en paranoies rares, a vegades som capaços de percebre petits canvis (o molt grans en el meu cas) però ens costa guiar-nos per l'instint. Així que, tot i percebre'ls, no en vaig fer cas. El dia següent vaig anar a treballar, vaig tornar a casa i vaig anar a jugar a futbol. Tot semblava normal. Però encara tenia aquella sensació de que alguna cosa era diferent. Vaig començar a arreglar papers que necessitava per formalitzar la situació però la policia federal estava en vaga. Aggg! L'endemà, em vaig posar malalt. No, no era això el que notava. Més aviat em va ajudar ser-ne més conscient. Vaig passar tres dies amb febre, descansant. Aquí va començar a fer-se més evident. Jo estava vivint mentre no arreglava la casa de fons, a casa al Guilherme. Em tractaven super bé, però perds intimitat, ells perden intimitat, perds llibertat, ells perden llibertat. No tenia cotxe, l'havia de comprar, i no tenia cap autonomia, ja que és una ciutat molt gran per anar a peu i el transport públic no és la joia de la corona. Em feia sentir una molèstia, tot i que no ho era realment, i el meu humor va decaure. I a mi s'em nota. Sóc transparent. No sé si els hi he agraït prou, em vaig sentir molt bé a casa el Gui, però necessitava el meu espai i la meva llibertat. Realment, vaig percebre que tot havia canviat i que havia de començar de zero.

Tot això, evidentment, no va impedir ni de bon tros, que disfrutés dels amics, que els donés regals o recordatoris de Barcelona, que mengéssim com porcs a les barbacoes, i que em sentis bé entre aquella gent. Simplement, estava més quiet, més reflexiu, en període de transició. 

Anecdotari: A una companya de feina li vaig portar un vi perquè ella m'ho havia demanat. Tot i que hi ha gent que en té costum, la majoria solen beure cervesa i no pas vi, no és tant comú com a Catalunya. Li vaig portar un Montsant que havíem pres pel meu aniversari. Moooooolt bo. Doncs bé, no se li acut una altra cosa que enviar-me un missatge dient-me que el vi estava boníssim barrejat amb coca-cola. QUEEEEEEEE?????? QUE NO ÉS UN DON SIMON!!! Vaig passar dos o tres dies intentant recuperar-me de la impressió, i avui en dia encara li fotem conya sobre el tema.