Va entrar a la meva vida poc a poc, quasi sense ni adonar-me'n. La primera vegada que la vaig veure, jo estava al balcó, la vaig mirar als ulls i ella em va retornar la mirada. Em va semblar encantadora però, és clar, no era sinó una més entre tantes que un es creua pel carrer.
Uns dies després, me la vaig trobar al meu edifici. El cor em va fer un tomb. Per si això fos poc, va resultar que vivia a l'apartament de sota del meu. Mica en mica vam anar-nos coneixent. De primer, només eren unes paraules afectuoses balcó a balcó. A vegades, passava la setmana sencera sense veure-la i després... de cop apareixia. Malgrat tot, els dos sabíem que hi havia alguna cosa més.
Vam acabar perdent la vergonya i quan arribava a casa, ja sortia directament al balcó i la cridava. Passàvem estones al menjador, fent-nos companyia. Finalment, vam arribar al punt que es quedava a casa fins que jo m'adormia, em llevava al matí i feia el cafè amb ella al costat, i tornava a casa i estava al sofà esperant-me.
Qui és ella
Us preguntareu de qui parlo. No sé què en sortirà d'aquesta relació, però imagino en algun moment heu pensat que parlava d'una dona. D'acord, he jugat amb malícia per explicar-vos, bàsicament, que estic quasi adoptant la gateta dels veïns. Bé, ells l'alimenten i ella em fa companyia. No deixa de ser curiós està sopant i que aparegui per la finestra tot miulant i reclamant atenció.
Després d'haver de deixar la Buffy a Catalunya, no se'm acut millor manera de "tenir" un animal de companyia sense la responsabilitat de tenir-lo realment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada