Resum d'un viatge

Bon dia,

Avui, després de tant de temps, he decidit escriure. Més ben dit, he decidit passar-vos el que vaig escriure durant el meu viatge de São José de Rio Preto a Sabadell. Si, estic per aquí fins el dia 5! 

Bon nadal a tots!

Nota: Fiz também versão em português depois da catalana...

10:15 - Maleta acabada! Va tant buida que he hagut de d'omplir-la amb rotllos de paper de wàter. Marxo cap a l'estació d'autobusos.
11:00 - Després del comiat, llagrimetes incloses, surto de São José de Rio Preto. Tot i les ànsies, als 10 minuts estic en un son profund.
12:15 - La dona del davant es posa a escoltar música per l'altaveu del mòbil i em desperta. Li demano si pot abaixar-la i encara em guanyo una mirada de menyspreu.
13:30 - L’autobús para al Castelo, una àrea de servei molt famosa i de parada obligatòria de camí a São Paulo. Dino dos croissants de quatre formatges. Sospito que els quatre formatges eren tots el mateix.
14:00 - Reiniciem el camí a São Paulo. Sento una noia que va també cap a l'aeroport. Després parlaré amb ella, que anar sol sempre és un pal.
14:45 - Primera trucada de feina. Intueixo que molt molt no desconnectaré aquests dies. Què hi farem!
17:00 - Arribant a São Paulo. Pluja. Síntoma de congestionament. Ai ai... Encara perdré l'avió...
17:45 - Arribem a l'estació d'autobusos de São Paulo. Ja he parlat amb la noia, que sembla alleujada de no ser la única. Em deixo guiar.
18:15 - Sortim de l'estació amb un altre autobús camí a Guarulhos. El trànsit està bonic bonic. Tot i així encara tinc dues hores.
20:00 - Arribem per fi a Guarulhos. El vol surt a les 21:40. Justet. He estat llegint per passar l'ansia.
21:00 - Maleta facturada. Control de passaports passat. Fins i tot he tingut temps per equivocar-me de porta. Esperant per volar cap a Madrid.
21:40 - embarcar l'últim té les seves avantatges. Per exemple, si dues butaques juntes queden lliures, pots asseure't-hi i evitar fer 11 hores de viatge entre dos desconeguts.
23:15 - Per fi sopem. No és que estigues amb molta ànsia per testar el menjar d'Ibèria, però he anat just de temps i no he pogut menjar res a l'aeroport.
23:45 - Cafè (per dir-ne d'alguna manera) amb llet en pols. Quines ganes de demanar un TALLAT!
6:00 - Després de llegir una mica, m'he quedat adormit. Fa una horeta més o menys que m'he despertat. Realment em sorprèn haver dormit tant.
7:00 - Porten l'esmorzar. A l'alçada de lo esperable a Ibèria. Una merda.
8:00 (11:00) - Arribem a Madrid! 4 hores d'espera i ja agafo l'avió cap a Barcelona. Se'm està acabant la bateria. Necessito un endoll. Per cert, entre parèntesi, hora catalana.
9:00 (12:00) - Ser a Madrid i trobar-me una vaga del personal de neteja. Bruuuut!!
9:30 (12:30) - Endoll trobat! Comencen els missatges, trucades i whatsapps sense parar!
10:30 (13:30) - vaig a dinar alguna cosa. És increïble com la majoria de lloc de menjar estan tancats. És la crisis? Només en queden dos. Un d'ells és el McDonalds, així que el descarto per raons evidents.
12:00 (15:00) - L'espera ara si que es fa pesadeta. Passo pel lavabo i em netejo una mica perquè després de 26 hores de viatge, el desodorant m'ha abandonat definitivament. Espero a pujar a l'avió per fer la migdiada.
12:45 (15:45) - Pujo a l'avio i sento per primera vegada parlar en català. Que bé!
13:00 (16:00) - Irònicament m'assec al costat d'una senyora brasilera que anava a veure als nets. Curiós.
14:20 (17:20) - amb una mica de retard, arribo a Barcelona. He dormit tot el viatge. Això s'acaba.
14:35 (17:35) - Després de recollir les maletes, em retrobo amb els meus pares i la meva neboda, que m'han vingut a buscar.
15:00 (18:00) - No comptava amb la perícia del meu pare, que per si estava enyorat, s'equivoca de camí i em fa un tour per Barcelona.
15:45 (18:45) - Per fi, després de 29 hores i 30 minuts, sóc a casa. Potser perquè me'n havia fet a la idea, no ha estat tant terrible com em pensava.

-------------- Portuguès --------------------

10:15 - Mala terminada! Está tão vazia que tive que encher com papel do cú. Vou até o ponto de ônibus.
11:00 - Depois da despedida, com alguma lágrima, saio de São José de Rio Preto. Ainda que esteja com ânsia, aos 10 minutos estou num sono profundo.
12:15 - A mulher da frente liga a música no viva voz do celular e acorda-me. peço-lhe se pode baixar o volume e ainda me ganho uma mirada de desprezo.
13:30 - O ônibus pára no Castelo, uma área de serviço muito famosa e de parada obrigatória de caminho a São Paulo. Como dois Croissants de quatro queijos. Acredito que os quatro queijos eram todos o mesmo.
14:00 - Continuamos o caminho a São Paulo. Escuto  uma menina que vai também para o aeroporto. Depois falarei com ela, que ir sozinho sempre é ruim.
14:45 - Primeira ligação de trabalho. Acho que muito muito não poderei desconectar estos dias. Acontece!
17:00 - Chegando a São Paulo. Chuva. Senha de trafico denso. Ai ai... Ainda perderei o vôo...
17:45 - Chegamos na rodoviária de Barra Funda de São Paulo. Já falei com a menina, que parece aliviada de não ser a única. Deixo-me guiar.
18:15 - Saímos de Barra Funda com outro ônibus caminho Guarulhos. O trânsito está lindo lindo. Mesmo assim ainda tenho duas horas.
20:00 - Chegamos por fim em Guarulhos. O vôo sai às 21:40. Por pouco. Fui lendo para passar a ânsia.
21:00 - Mala faturada. Controle de passaportes passado. Inclusive tive tempo para me equivocar de porta de embarque. Esperando para voar para Madrid.
21:40 - Embarcar o último tem suas vantagens. Por exemplo, se dois assentos juntos ficam livres, podes sentar-te aí e evitar fazer 11 horas de viagem entre dois desconhecidos.
23:15 - Por fim jantamos. Não é que tenha com muita vontade por experimentar a comida de Iberia, mas não deu para comer nada no aeroporto.
23:45 - Café (pra falar alguma coisa) com leite em pó. Que vontade de pedir um TALLAT!
6:00 - Depois de ler um pouco, fiquei-me dormido. Há uma horinha mais ou menos que acordei. Realmente surpreende-me ter dormido tanto.
7:00 - Trazem o café de manhã. No nível esperado para Iberia. Uma bosta.
8:00 (11:00) - Chegamos a Madrid! 4 horas de espera e já pego o vôo para Barcelona. Estou ficando sem bateria. Preciso uma tomada. Entre parêntesis, a hora de Catalunha.
9:00 (12:00) - Estar em Madrid e encontrar-me uma greve do pessoal de limpeza. Sujeeeeraaaaa!!
9:30 (12:30) - Tomada achada! Começam as mensagens, ligações e whatsapps sem parar!
10:30 (13:30) - vou comer algo. É incrível como das lojas de comer estão fechadas. É a crise? Só ficam duas. Um delas é McDonalds, assim que a descarto por razões evidentes.
12:00 (15:00) - A espera agora se que é chata. Passo pelo banheiro e me limpo um pouco porque depois de 26 horas de viagem, o desodorante abandonou-me definitivamente. Espero subir ao avião para dormir mais um pouco.
12:45 (15:45) - Subo ao avião e escuto pela primeira vez falar em catalão. Que bom!
13:00 (16:00) - Ironicamente sento-me ao lado de uma senhora brasileira que ia ver aos netos. Curioso.
14:20 (17:20) - com um pouco de demora, chego a Barcelona. Dormi toda a viagem. Isto esta terminando.
14:35 (17:35) - Depois de recolher as malas, acho os meus pais e minha sobrinha, que vem me pegar.
15:00 (18:00) - Não contava com a habilidade do meu pai, que achou que estava sentido falta, erra o caminho e faz-me um Tour por Barcelona.
15:45 (18:45) - Por fim, depois de 29 horas e 30 minutos, estou em casa. Finalmente, não foi tão terrível como achei.

Resum semanal

El 12 d'octubre volia fer un twit que digués allò de: 12 d'octubre #resACelebrar, a banda de l'aniversari de la meva mare (felicitats de nou per cert!). Però per una d'aquelles casualitats de la vida, a Brasil també és festa. Evidentment no és el dia de la hispanitat, és clar. El 12 d'octubre es celebra el dia de la canalla. Així que vam fer un cap de setmana llarg. Molt intens, com acostuma a passar aquí, coses per celebrar, festes a les que anar, sopars, concerts, aniversaris, amics, vi, cervesa. Dormir? No, dormir és pels febles. 

Show de Terra Celta

Feina

Així que arriba el dilluns i necessites descansar del cap de setmana. Però no hi ha descans possible. Aquesta setmana he estat en diversos projectes i he fet hores extres a mansalva. Quan vaig arribar a finals de gener, l'empresa tenia 5 programadors, més un de baixa, més una analista. Dos d'ells van marxar poc després de jo arribar (o els van convidar a marxar...). Així que en realitat eren 3 programadors i una analista. Van començar a canviar les coses i ara, contant-me a mi, som 11 programadors i un analista-programador (jo), ja que l'altra analista va marxar. Aquest és l'aspecte de la meva empresa ara.

Al poc temps de d'arribar, l'empresa va canviar de local, sobretot per millorar internet, que allà on estàvem, no arribava massa bé. Ara, no hi cap més gent on estem, però estem contractant més treballadors. Per tant, aquest mes o a principis del següent, tornarem a canviar de local. És emocionant treballar en una empresa que creix. Si, les hores extres són putes, però en aquestes condicions i amb el bon ambient de treball que hi ha, compensa. 

Churrasco

Hi ha moltes coses que sorprenen del dia a dia dels brasilers. Una d'elles, crec que ja ho he comentat alguna vegada, és la tendència quasi malaltissa a fer barbacoes. Porto tant temps aquí que el nom em fa mal perquè aquí en diuen churrasco. El cas és que per exemple els últims 10 dies he fet un mínim de 5 churrascos. No estic exagerant. De fet, crec que n'han sigut més. Alguns d'ells, han sigut a casa meva. Una de les proves que m'estic tornant brasiler és que em vaig comprar una churrasquera elèctrica i que li estic treient molt partit, més del que em pensava.

Aquesta és la pinta de la meva churresquera, amb una picanha, uns queijinhos i unes linguisses. 

En breu, començarà el cap de setmana. Ja tinc por perquè de moment tinc marcades varies coses:

- Divendres-nit: Celebració d'aniversari. No sé ni de qui ni a on.

- Dissabte-tarda: Churrasco i piscina a una casa de camp, celebració d'un altre aniversari. Aquest si que sé de qui és almenys.

- Diumenge-migdia: Dinar amb la família. Cita ineludible.

- Diumenge-tarda: Visita a l'anticuari, a Bàlsamo, una altra ciutat.

- Diumenge-nit: Sopar al mexicà "Los Cabrones".

Ella

Va entrar a la meva vida poc a poc, quasi sense ni adonar-me'n. La primera vegada que la vaig veure, jo estava al balcó, la vaig mirar als ulls i ella em va retornar la mirada. Em va semblar encantadora però, és clar, no era sinó una més entre tantes que un es creua pel carrer. 

Uns dies després, me la vaig trobar al meu edifici. El cor em va fer un tomb. Per si això fos poc, va resultar que vivia a l'apartament de sota del meu. Mica en mica vam anar-nos coneixent. De primer, només eren unes paraules afectuoses balcó a balcó. A vegades, passava la setmana sencera sense veure-la i després... de cop apareixia. Malgrat tot, els dos sabíem que hi havia alguna cosa més. 

Vam acabar perdent la vergonya i quan arribava a casa, ja sortia directament al balcó i la cridava. Passàvem estones al menjador, fent-nos companyia. Finalment, vam arribar al punt que es quedava a casa fins que jo m'adormia, em llevava al matí i feia el cafè amb ella al costat, i tornava a casa i estava al sofà esperant-me. 

Qui és ella

Us preguntareu de qui parlo. No sé què en sortirà d'aquesta relació, però imagino en algun moment heu pensat que parlava d'una dona. D'acord, he jugat amb malícia per explicar-vos, bàsicament, que estic quasi adoptant la gateta dels veïns. Bé, ells l'alimenten i ella em fa companyia. No deixa de ser curiós està sopant i que aparegui per la finestra tot miulant i reclamant atenció. 

  

Després d'haver de deixar la Buffy a Catalunya, no se'm acut millor manera de "tenir" un animal de companyia sense la responsabilitat de tenir-lo realment.

Seguint el fil

Abans que no perdi de nou el fil, farem una nova entrada. Partirem de la base que ja estem de nou adaptats, feliços i podem passar de nou a les típiques tonteries del bloc, en plan "oh, avui he dinat arròs". 

Dit això, el dia a dia aquí continua essent molt interessant. Les temperatures, tot i ser hivern, són bastant infernals. La setmana passada va refrescar una mica a les nit. Res especial que no arregli una manteta. Ara ja hem recuperat les temperatures típiques, un 38 graus al migdia... Tot i així, o a causa d'això, sempre hi ha coses per fer i sempre estic amb ganes de fer coses. A vegades, arriba el cap de setmana i vas tant cansat que només tens ganes de no fer res... i acabes fent de tot! 

Aquesta setmana, només com exemple:

Dilluns, després de la feina vaig anar a córrer, em vaig dutxar i vaig quedar amb el Gui, l'Hikki i el Ruan per fer un Happy Hour. Em sembla que ja havia explicat més o menys el que era. Els dilluns, allà on anem tenen dos per una. Problema, el lloc estava ple i vam acabar al meu pis. En el fons, un dilluns no hi ha massa alternatives. 

Dimarts, vaig anar a jugar a futbol. Després vaig sortir a prendre acaí (no sé com es diu en català). És bastant típic però no aconsegueixo explicar massa bé què és. Seria potser semblant a un sorvette, amb fruites o xocolata per sobre. Em sembla que té un punt d'afrodisíac. Com que estàvem a la represa, vam donar-hi una volta. No és aconsellable fer-ho massa tard, com va ser el cas, i no per perillós, sinó perquè et trobes coses rares, com una parella cardant a un banc. Brasil Style? 

Dimecres era l'aniversari de la tia Carla, amb barbacoa inclosa, com no pot ser d'una altra manera al Brasil. Carn, cervesa, música i billar en bona companyia. 

Dijous, vam marcar un futbol amb els de la feina. Ara que l'empresa ha crescut una mica, ja dóna per fer un 5 contra 5. Després, vam menjar una miqueta i a dormir més o menys d'hora. 

Avui no sé que m'espera, però segur que alguna cosa farem. I sinó, descansarem, que també està bé.

Catalunya independent?

Tot i que a vegades és difícil, intento seguir el dia a dia del moment polític que viu Catalunya. Em va saber greu no poder participar-hi activament. Em picava la curiositat veure les noticies sobre el tema des de l'òptica Brasilera. De vegades, pot ser difícil d'entendre per ells. Brasil és quasi tant gran com Europa i que un territori em menys habitants que la ciutat de São Paulo vulgui ser independent és estrany. 

El tractament de la noticia va ser prou revelador, sobretot si ho comparem amb els diaris més espanyolistes en que simplement li treien importància. A Brasil, es té la visió que els espanyols s'ho tenen molt creguts i són molt tossuts. És curiós que a 9000 km tinguin una visió tant acurada... Amb tot, i veient com es posen d'acord els partits independentistes, tinc poques esperances, tot i que encara en guardo una mica. Això si, a banda de decorar el meu pis amb la bandera, he aprofitat per decorar el meu cotxe també.

I res més per avui. Marxo, que el cap de setmana comença ja ja i demà no treballo!

Omplint els buits (III)

Quan passes per una època estranya, per dir-ho d'alguna manera, penses les coses. Jo havia pres una decisió, força meditada i reflexionada, però que de vegades encara em provoca vertigen, com si fos totalment impulsiva. No us enganyaré, vaig passar per algun moment de dubte, de si realment estava fent el que volia o el què era millor. Aquests dubtes es van esvair ràpidament, però em van provocar una certa inseguretat. 

Remuntada

Vaig intentar resoldre els problemes un a un. De primer, vaig llogar un cotxe per un mes. Amb això, podia aplaçar la compra un temps i centrar-me en altres coses. Aquest punt d'independència va ser un petita gran victòria. Vaig aconseguir fer tots els documents necessaris i vaig veure un parell d'apartaments per llogar. En teoria, havia de viure a la casa de fons del Gui (com una casa de convidats darrera la casa principal). Com que encara no estava llesta, vaig decidir veure altres opcions i vaig trobar un apartament molt acollidor i ben situat. Me'l vaig quedar. Les coses anaven millorant i jo em sentia cada cop millor. Vaig anar comparant les coses necessàries per mudar-m'hi, donar d'alta la llum, comprar una nevera, instal·lar les dutxes. 

Després de traslladar-me, vaig començar a sentir-me complet. Vaig comprar algunes coses més, uns altaveus per escoltar música, uns sofàs de segona mà, un microones. Em van regalar una rentadora vella. Em van oferir una tele, que vaig rebutjar - no en necessito pas. Me'l vaig fer meu, la meva llar:

Ja tant sols faltava una cosa gran: acabava el mes de lloguer del cotxe i no em decidia què comprar, si un cotxe nou, si un de segona mà, si aquí, si a São Paulo que era més barat... Finalment, a São Paulo va sorgir una oportunitat de segona mà. Era més car del que jo pretenia gastar, però valia la pena, 1 any, d'un conegut, 15000 km, complet. Vam anar a São Paulo ben d'hora al matí de dissabte, i al vespre ja estàvem de tornada. 

Un és plenament conscient de que els coses estan funcionant quan un dissabte surt de festa i arriba a casa a les 9:00 del matí del diumenge amb un somriure d'orella a orella. Com per confirmar que tot estava a lloc, això va ser el dia que estrenava el cotxe, com dient que ara si, que les coses s'estaven posant a lloc.

És evident que encara em queden coses per acabar. Hauria de comprar una taula, algun moble per la cuina, una màquina de cafè o una tauleta de nit. Però això ja és secundari. El més important, sóc feliç. Molt.

Omplint els buits (II)

Una de les moltes coses que vaig anar fer a Barcelona, era legalitzar la meva situació al Brasil. Per aquest motiu, la meva empresa va sol·licitar al govern de Brasil la contractació d'un estranger tot justificant-ne els motius. És un sistema per protegir els llocs de treball i per tant la justificació té el seu pes. El procés és llarg i tediós, i com se sol dir, pagant sant Pere canta. Així que em van aprovar el visat. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig demanar cita per internet (sinó, no t'atenen) i vaig emplenar tots les formularis. La cita la tenia pel dia 10 i el meu vol sortia el dia 13. Ai! 11 i 12, dissabte i diumenge. Ai ai! Vaig anar al consulat de Brasil a Barcelona el dia 25 de juliol i vaig exposar els meus temors. "Cap problema, seré jo mateixa qui ho farà, sortiràs d'aquí amb el visat" bla bla bla. Arriba el dia 10 i em diu que havia de tornar en 5 dies per recollir el visat. Noooossa! Vaig plorar (no literalment...) a la pobre noia (o no tan pobre, que era ella qui m'havia dit que cap problema) i finalment vaig poder recollir el visat unes hores més tard. Hauria sigut un problema enorme haver de canviar els bitllets d'avió.

Arribada

Després de 22 hores de viatge, relativament entretingut, vaig arribar de nou a la meva ciutat. Alguns amics m'estaven esperant a l'aeroport amb un somriure d'orella a orella. Em vaig sentir de nou super ben acollit. Vam anar a casa el Gui i vam intercanviar presents. Jo tenia diverses coses del Barça per ells, jo vaig guanyar una camisa del Palmeiras molt bonica. Era feliç.

Començar de zero

Sense entrar en paranoies rares, a vegades som capaços de percebre petits canvis (o molt grans en el meu cas) però ens costa guiar-nos per l'instint. Així que, tot i percebre'ls, no en vaig fer cas. El dia següent vaig anar a treballar, vaig tornar a casa i vaig anar a jugar a futbol. Tot semblava normal. Però encara tenia aquella sensació de que alguna cosa era diferent. Vaig començar a arreglar papers que necessitava per formalitzar la situació però la policia federal estava en vaga. Aggg! L'endemà, em vaig posar malalt. No, no era això el que notava. Més aviat em va ajudar ser-ne més conscient. Vaig passar tres dies amb febre, descansant. Aquí va començar a fer-se més evident. Jo estava vivint mentre no arreglava la casa de fons, a casa al Guilherme. Em tractaven super bé, però perds intimitat, ells perden intimitat, perds llibertat, ells perden llibertat. No tenia cotxe, l'havia de comprar, i no tenia cap autonomia, ja que és una ciutat molt gran per anar a peu i el transport públic no és la joia de la corona. Em feia sentir una molèstia, tot i que no ho era realment, i el meu humor va decaure. I a mi s'em nota. Sóc transparent. No sé si els hi he agraït prou, em vaig sentir molt bé a casa el Gui, però necessitava el meu espai i la meva llibertat. Realment, vaig percebre que tot havia canviat i que havia de començar de zero.

Tot això, evidentment, no va impedir ni de bon tros, que disfrutés dels amics, que els donés regals o recordatoris de Barcelona, que mengéssim com porcs a les barbacoes, i que em sentis bé entre aquella gent. Simplement, estava més quiet, més reflexiu, en període de transició. 

Anecdotari: A una companya de feina li vaig portar un vi perquè ella m'ho havia demanat. Tot i que hi ha gent que en té costum, la majoria solen beure cervesa i no pas vi, no és tant comú com a Catalunya. Li vaig portar un Montsant que havíem pres pel meu aniversari. Moooooolt bo. Doncs bé, no se li acut una altra cosa que enviar-me un missatge dient-me que el vi estava boníssim barrejat amb coca-cola. QUEEEEEEEE?????? QUE NO ÉS UN DON SIMON!!! Vaig passar dos o tres dies intentant recuperar-me de la impressió, i avui en dia encara li fotem conya sobre el tema. 

Omplint els buits (I)

Disculpa

Fa massa temps que no escric i em sento rovetllat. Demano disculpes per no haver-ho fet abans. Ho vaig intentar, però no me'n vaig ensortir. Segurament, no estava amb ganes. Ara no només en tinc ganes sinó que en sento la necessitat. Som-hi!

Tornada

En aquests gairebé tres mesos que han passat des de l'últim post han passat moltes coses. No sé si els explicaré tots avui, o si ho faré per parts. Evidentment, no ho explicaré tot, clar està. El cas és que ho podríem identificar en tres etapes. La primera, el mes que vaig passar a Catalunya. No em vull estendre gaire, la majoria dels que llegiu aquí vareu compartir una birra amb mi, però intentaré recordar algunes de les sensacions. 

Una amiga em va dir que quan tornes després de tant de temps, necessites un procés de descompressió. No acabo de definir què seria un procés de descompressió exactament, i justament per això suposo que s'hi escau bastant. Recordo arribar i pujar al cotxe dels meus pares, camí de casa, suposo que amb jet-lag, i mirar per la finestra, tenint una sensació estranya, com de reconeixament fugaç, no sé com definir-ho. Arribant a casa, a Sabadell, vaig aconseguir definir una mica millor el que senia: Estava a casa, el lloc on havia nascut, el lloc on havia criat, però ja no era el lloc on vivia. Això em va fer pensar molt. Com canvia la vida en 1 any!

A mida que vaig anar veient els meus amics i la meva familia, em vaig sentir cada cop menys desubicat i més tranquil. De totes maneres, va ser difícil compaginar-ho tot: La familia, els amics, buidar el pis, treballar per Barcelona i treballar per Brasil. Em vaig arribar a desesperar perquè no estava fent res bé del tot, o més aviat ho feia tot força malament. Al final, vaig resoldre quedar-me només amb els dos primers, familia i amics. Aquí si! I Palamós. Quan vius tant lluny del mar com estic ara mateix, valores d'una altra manera poder anar a la platja cada cap de setmana. Aquí cal planificar-ho en setmanes d'antelació, fer números, buscar hotels, combinar amb la gent, parlar amb la feina. Definitivament, trobo a faltar la platja. 

Ups, estic divagant. En resum, vaig poder veure a quasi tothom a qui tenia ganes de veure, alguns poquet, altres molt, cap de massa, i que vaig passar el meu millor aniversari en anys.

  

De moment, ho deixo aquí. Continuaré un altre dia. Per si algú ho dubtava, però, dir-vos que sóc feliç. 

Tornar a casa

Ja acaba la primera fase d'aquesta aventura. Només és la primera, ja que torno en un mes. Però fent balanç, puc resumir que he sigut feliç, i tinc la convicció que seguiré essent feliç. Són moltes coses viscudes, moltes experiències compartides, moltes persones inoblidables. Només és un mes, però trobaré a faltar a molta gent. Trobaré a faltar la família que he fet aquí, la Mara, el Toninho, el Pedro, el meus "germans" Ruan, Renan i Gustavo, la Carla, la Geisa i el Wilde, el Leo i la mare del Gui. La gent de la feina, els amics del futbol de dimecres i la resta de gent amb qui he compartit birres, festes i petons. 

Potser aquest sigui el meu últim post en català durant un temps. No escric massa bé en portuguès (de fet gens) però voldria intentar-ho durant el temps que seré a casa. Avui aprofitaré per fer un repàs en imatges (les que passen la censura, és clar!) de tot aquest temps aquí.

Guarujá

Aquest és el primer gran moment. És d'aquelles decisions que marquen una etapa. Vaig decidir marxar, sense gairebé conéixer ningú, de carnaval, 5 dies, formant part d'una família, que a la postre, ha acabat essent la meva família, ja que m'han tractat de fill, germà, cosí, nebot i amic en tot moment. Com ja vaig explicar, el moment màgic va venir quan tota la tropa que estavan allà, es van posar a ballar. Inoblidable.

 

  

Mudança

Encara que fins fa poc ha tingut poca relevància en el bloc, un dels moments claus va ser la mudança de local de l'empresa i el posterior viatge a Saõ Paulo buscant clients. Aquí vaig començar a entreveure que la possibilitat de començar una carrera professional al Brasil era una realitat. Agraïr a tots els que ho han fet possible, i especialment a l'Adriano, que a banda del què ha aconseguit per l'empresa, sempre ha cregut que jo era necessari i ha lluitat per mi, creient en les meves qualitats més que jo mateix i esdevenint un amic més.

 

Esport

Tot i que últimament ho hem deixat una mica de banda, les sortides a córrer i el futbol de dimecres convertits en rutina, han fet que em sentís més integrat en el dia a dia, i menys temporal.

Festa

Com no podia ser d'una altra manera, la festa també ha sigut l'eix sobre el que ha girat el dia a dia. Moltes sortides, primer amb el Ruan, després amb el Gui i l'Hikki. Moments inoblidables novament.

 

 

 

Familia

La familia que m'acollit amb els braços oberts viu al meu cor ja. Poc més a dir.

 

Gui i Hikki

I sobretot, sense que ningú s'ofengui, trobaré a faltar el Gui i l'Hikki. Van més enllà que tot. Amics amb qui he begut, he sortit de festa, he discutit, he sopat, he rigut, he rigut molt, ens hem abraçat, hem brindat, i que espero poder-ho fer molt de temps encara. Nens, us recordaré cada dia des de casa meva i parlaré de vosaltres amb els ulls brillants a tots els meus amics, que estaran contents de saber que tinc gent important que cuida de mi.

 

 

Resum setmanal

Aquesta setmana està sent bèstia. Són aquelles setmanes que penses: demà descansaré... Però demà penses exactament el mateix. A part del cap de setmana complert, que ja explicava en l'altre post, durant la setmana tampoc he parat quiet. He vist guanyar la libertadores al Corintians a una casa de corintians i jo animant a Boca, he ballat forró i sertanejo sense saber-ne gens, he vist/dormit pel·lícules, he begut vi dolç, he treballat força i bé, he perdut i trobat un collaret, he rebut un regal per la Viure, he passat la nit fora de casa i, evidentment, he gaudit cada moment. Dormir dormir no massa, però ha valgut la pena. Avui i demà ho matem tot plegat amb el concert de Sambô i una barbacoa. 

La setmana que ve serà més tranquil·la, segurament, i sobretot, més emotiva. De moment, 4 persones ja m'han manifestat la seva intenció de venir a acomiadar-me a l'aeroport. Un s'emociona quan això passa a casa, quan la gent et pregunta com estàs després de marxar, etc. Però després de només sis mesos aquí, rebre aquestes consideracions... Jo sóc bastant emotiu i per tant em serà mooooolt difícil no plorar. D'alegria, que també es pot. De tristesa seria si marxés per sempre, que tot i la insistència de determinades persones que tenen la teoria que no voldré tornar al Brasil un cop sigui a casa, el cas és que si que torno. No sé per quan temps. Ni ho vull pensar. Les coses han funcionat bé vivint el dia a dia. No cal canviar-ho doncs. Seguirem amb aquesta espècie de caòtica rutina que sembla que porti i aprofitaré cada petit moment i cada invitació per fer coses, conèixer gent, fer amics per sempre i altres només per hores.

Feliç

Dilluns, per fi, vaig comprar el meu bitllet de tornada. Finalment torno el dia 17 de juliol i m'estic per casa fins el dia 13 d'agost. Entre jets lags i demés, unes 3 setmanes. Aquesta setmana me'n he adonat de les ganes que en tinc. Espero que tots plegats busqueu un forat per veure'ns, abraçar-nos, fer unes cerveses i explicar-nos la vida com si fes 6 mesos que no es veiem. Que, de fet, seran 6 mesos realment. Mig any fora de casa. Com et canvia la vida en 180 dies. Pots fer la mateixa cosa durant 5 anys i, en cosa de 2 setmanes que tardes a prendre una decisió, et canvia tot.

No diré el nom de totes les persones que tinc ganes de veure per por a deixar-me'n alguna i que se senti ofesa, però és moooolta gent, inclòs per tres setmanes. 

Curses

Els dos últims diumenges he fet les meves primeres curses 10K al Brasil. La primera no va sortir massa bé, 50:51. Diguem que dormir poquet no ajuda. La d'avui ha anat millor. 46:30. Molt millor de fet. És un temps de puta mare. Hem fet la cursa amb el Guilherme donant-nos força un a l'altre i ha sortit això. Està bé, dóna moral per continuar corrent.

Aquest mes ha sigut més fluixet per temes de feina i de pluja, però el mes passat vam fer 100 km. Aquest últim "només" 70, però si tot va bé aquesta setmana hi tornem en força!!

Festes

La setmana que ve es presenta difícil. Per començar, feina. Sembla que serà tranquila en aquest sentit, però també ho havia de ser la passada i vam estar dos dies de 8h a 22h, així que millor no hi poso la mà el foc. Dijous comencem amb un "dijous universitari" sertanejo. Fa dies que no passem per Valley Pub, així que anirem perquè no es queixin! Divendres comença la marató. D'entrada, tenim una festa junina a casa de la família. No sé exactament què és, però si sé que m'he de "disfressar" d'una certa manera. Estil caipira, que és l'estil d'interior. Texans, botes, camisa de cuadres en plan llenyataire i barret de palla o de cowboy. És un estil molt semblant al country de Texas, que de fet és d'on ve la música sertaneja. Això es solapa amb una tequilada (si, de tequila) a casa uns amics. O sigui que haurem de veure com ens ho fem! Dissabte tenim una festa d'aniversari de la Geisa, una de les cosines del Gui, i dos barbacoes. Serà tens també, així que alguna cosa haurem de descartar. Per últim, diumenge nit (dilluns és festa al Brasil... o aquí, no ho tinc clar) tenim concert de Sambô, que versionen cançons de rock nacional i internacional amb samba. Aquí només és això, així que menys problemes si sobrevivim a la setmana!

Ens veiem ja ja! Bona setmana!

Eu preciso muito amor para soportar essa mulher. Porque senão, ela chora e diz que vai embora!

Cel taronja

Dimarts 19 de juny, 6:45

Sona un despertador a una ciutat a l'interior de Brasil. Segurament en sonen varis. L'home el para, s'aixeca i esmorza. Treu el cap per la finestra i contempla el cel taronja, que anuncia l'arribada d'un nou dia. Pensa en els seus amics, en la seva família, en el seu avi. Reflexiona. No hi ha lloc per la nostàlgia, si de cas, una petita rancúnia per no poder ser a dos llocs alhora. Aviat sortirà el sol, l'home es dutxarà i anirà a treballar. El moment passarà i es deixarà endu per l'aparent rutina fins tornar a casa. Serà després, quan la nit hagi recuperat el seu espai, que tornarà a treure el cap per la finestra i contemplarà una vista que li és cada cop més familiar. No té res d'especial, només la senzillesa d'allò que ja sent com casa seva, la percepció que ho serà un temps encara, un temps de moment indefinit, un avenç dia a dia que tant bé li ha anat aquests mesos. I un somriure se li dibuixarà a la cara pensant en les sensacions que ha viscut, viu i viurà.

És cert que l'home no pot viure del passat, però ell pensa que és bo recordar com ha arribat fins aquí, dóna gràcies per tot el que està vivint, a tots aquells que l'acompanyen d'una forma o una altra en aquest viatge, a tots els que l'han fet ser com és. Li agrada endevinar el què vindrà a partir d'ara. Potser simplement seguirà gaudint cada moment com si hagués de marxar per sempre la setmana vinent, potser una dona robarà el seu cor, potser li trencaran, potser viurà un gran amor, potser serà encara més feliç.

Revisa el què ha escrit. Són pensaments que només en moments molt concrets creuen pel seu cap i ho ha aprofitat. Està acabant de sortir el sol i el moment s'acaba. Sap que allargar-ho no té sentit així que decideix parar, guardar-ho i deixar-se portar de nou cap a un estat més intranscendent. 

Bon dia sol. Bon dia a casa meva. 

Desconnexió temporal

Porto desaparegut a nivell virtual tres setmanes... Han passat moltes coses i he tingut poc temps per escriure. Avui m'agradaria avorrir-vos del tot ja i explicar alguna cosa dels motius pels quals vaig anar a Brasil, ja que està relacionat amb aquesta desaparició virtual temporal. Som-hi doncs.

Feina 

La meva empresa de Barcelona, que aviat deixarà de ser la meva empresa, col·labora amb una empresa de Brasil per abaratir costos. Els envia projectes i aquí els desenvolupen a un preu més baix. A l'hora de la veritat, no acaba de funcionar massa bé aquest sistema. Buscaven algú que viatgés a Brasil i els "preparés" per afrontar un projecte molt gran que havia de sortir. Com que no van trobar a ningú m'hi van enviar a mi. Això volia dir estructurar l'equip de treball, detectar mancances dins l'estructura, etc. Tot plegat, molt intangible. I per acabar-ho d'adobar, aquest projecte no acabava de sortir i per tant jo estava més treballant per Barcelona que per Brasil. 

En aquest temps, l'empresa de Brasil necessitava sobreviure d'alguna manera i vam començar a buscar altres feines dins del Brasil mateix, d'aquí al viatge a São Paulo. Hi ha moltes diferències de salaris entre São Paulo i Rio Preto. Per fer-vos una idea, una persona en un càrrec similar cobra més o menys el doble. Més que a Barcelona també. Així que bàsicament buscàvem un conveni de col·laboració semblant el que té amb l'empresa de Barcelona, però dins del propi país. Finalment, van sortir coses, tant a Brasil com a Barcelona i l'empresa ha començat a créixer. Com que mancava una persona del meu perfil, vaig anar a parar dins d'un d'aquests projectes de Brasil, i vam començar a treballar-hi fa tres setmanes. He passat a dedicar tot el meu temps a aquest projecte. A més, s'ha ajuntat amb que la persona que feia les meves tasques a Barcelona ha deixat l'empresa. Han sigut tres setmanes de pressió i de feina brutals, perquè estic com a cap del grup del projecte, hem treballat de dilluns a dissabte fins tard i he hagut de dedicat els diumenges a la feina de Barna. 

Estic realment molt content perquè estic fent una feina que m'agrada i pel que diuen l'estem fent bé. Tot i pringar dissabtes ha sigut agradable, també perquè som un equip de tres persones que ens complementem bé. Em sento realitzat a nivell professional (a nivell personal els que seguiu el bloc ja sabeu que també) i arriba el diumenge i tinc ganes d'anar a treballar dilluns.

Altres coses  

La resta continua més o menys igual. He hagut de deixar una mica de sortir però he aprofitat cada moment que he pogut per compartir birres i riures amb els amics que he fet i he continuo fent. També vaig anar al cine per primer cop aquí. La peli era una merda (Blancaneus) però l'experiència és interessant. Cal dir que la vam veure en versió original subtitulada en portuguès. Aquí crec que la oferta és 50% subtitulada - 50% doblada, sense haver-ne fet un estudi profund. Però la vaig poder seguir sense problemes, així que repetiré l'experiència.

Se'm fa una mica estrany parlar de coses específiques després de tants dies de no explicar res. El que em ve al cap és el més recent. Ahir vam anar a un concert a Vila de Terra Celta, un grup que fa, evidentment, música celta. Per poc bons que fossin, seria divertit. Es van superar les expectatives de llarg. Que bons que eren! Una cosa muito louca! En van venir records d'infància de quan escoltava els primers Celtas Cortos o The Corrs, barrejats amb diversiones... El que deia, muito louca. 

Retorn i partida de nou

Encara no tinc perfilada la tornada, però començo a veure per on van els tiros. En principi, marxo cap a Barcelona el cap de setmana del 14 i torno cap a Brasil de nou el cap de setmana del 4 d'agost. Unes tres setmanes. Estic començant a estressar-me amb la de coses que vull i que he de fer. He de buidar el meu pis, vull quedar amb un munt de gent, vull anar a Palamós, he de treballar per Barcelona i per Brasil, vull quedar amb més gent encara, he de cancelar internets, llums, aigües, etc. I encara no sé què he de fer amb la Buffy. Aprofito per dir-vos que si algú la vol, que ho digui, perquè l'única opció que no contemplo és endur-me-la i no sé que fer-ne.

Bon dilluns a tots! 

Terra Celta - Até o último gole, até cair no chão !!!

Pôneis Malditos!

Casament

Aquest cap de setmana he anat de casament. Buf, quin dia més bestial. Em sento orgullós de formar part d'aquesta família i haver viscut un casament així. Tot comença dissabte al matí. Seguint el mandat del bo d'en Guardiola, em llevo ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, m'afaito, em vesteixo de gala (prèvia aprovació via skype del equip 23Km) i marxo cap a l'ajuntament (bé, no és ben bé l'ajuntament, però ja m'enteneu). Allà sóc un dels padrins o testimonis del casament legal i la madrina que va amb mi i jo som els meus guapos de la ocasió.

Pausa per dinar i anar a córrer 10km per purgar futurs excessos. Que bé que me senten aquests kilòmetres. Per cert, que aquest mes n'he fet vora 100 ja...

Em torno a vestir de gala. Aquesta és la fila que faig. Estic bonic, ho sé.

Marxem a l'església cap al vespre. Allà, desfilada de padrins, nens menuts vestits de gala, casament oficial. Molt com ha de ser.

Per fi, marxem cap al saló on es fa el sopar. Fotos per aquí, flors per allà. Encara em mantinc digne, tot i que un mini nen em robi el barret. 

Cervesa i comença tot a degenerar. O a millorar, segons es miri. Al so de Macho man fem un petit show on acabem sense camisa:

I continua la música, la festa, l'exaltació de l'amistat i tot el que ve després. Ho sento però em guardo les fotos de com va acabar tot plegat...

Crits de campions

Aquest cap de setmana he celebrat dos títols amb els meus amics, principalment el Guilherme i l'Hikki. El primer, el 14 de Guardiola. No el vaig poder veure tot i intentar-ho. Resulta que no el passaven per cap canal. De totes maneres, vam acabar cridant "Campeones, campeones".

El segon, i més important encara, és la lliga. Va dos o tres setmanes celebràvem l'ascens de categoria. Aquest cap de setmana, l'equip ha golejat i per gol average es posa líder a l'últim partit. No es conya, vam cantar "campeones campeones" a mig sopar del casament. Un cop més gràcies a tots per l'esforç i per fer-ho possible.

 

Res més per avui. A dormir, que ja toca. 

 

Brasileiro

Revisant els continguts del bloc, està derivant més en una mena de site per homenatges que realment explicant coses. Les dues últimes entrades anaven més en aquest sentit. Enyor i tal. Doncs avui no toca. No vull transmetre que estic nostàlgic perquè no és així. La veritat és que cada cop em costa més trobar coses interessants per explicar, perquè les coses que m'haurien de sorprendre les he anat assimilant. Això, o simplement, hi ha coses que un caballer no pot explicar per aquí, no sé si m'explico...

Acumulació records i altres coses

Ahir, després de tres mesos i mig, vaig canviar d'habitació a l'hotel. La meva habitació anterior estava bé però portava uns dies molt putejat perquè no funcionava internet. A banda de facebooks i altres històries, que també, no podia fer ni un skype. Total, que ara m'han posat a una habitació que té internet per cable (el que no funcionava era la wifi). On vull arribar és que al fer la mudança d'habitació, em vaig adonar de la coses que ja he acumulant... en tres mesos!! Coses que he acumulat:

- Traje: Americana, pantalons, corbata

- Sabates pel traje

- Camises, 3.

- Roba interior diversa.

- Texans, 3.

- Samarretes, 4.

- Llibres, 3.

- Troller

- Xandall

- Botes multi-tacs de futbol 

- Apunts de portuguès

- Records diversos

O sigui, que no sé com ho faré quan torni. De moment, intentaré acabar algun dels llibres que estic llegint i els portaré a casa al Juliol. Està difícil, perquè n'estic llegint mooooolts alhora. A saber, Assassin's creed (en portuguès), Os portões de Roma (en portuguès), El nom del vent (en català), Brida (en portuguès), Tasso da Silveira - Poemas (en portuguès). La majoria en portuguès. De fet, em va bé per varies coses: aprenc vocabulari, aprenc estructures del llenguage, aprenc les conjugacions dels verbs. I apart també escric, em sembla que ja ho vaig comentar, per pillar pràctica. És interessant el procés d'aprenentatge d'una llengua. M'atreviré en breu a fer un post en portuguès.

Plans de futur

Amb tot plegat, acabo de deixar cauré que torno al Juliol però no del tot. És així. No sé si algú s'ofendrà perquè ho explico per aquí i no amb un mail o un skype, demano disculpes anticipades. Però el cas és el següent: He comentat varies vegades que no veia que la situació laboral a Espanya millorés. Com que Catalunya està ple de butiflers, covards i aposentats, veig massa lluny la independència, i m'he cansat de nedar contra corrent. Laboralment a Brasil la situació és molt millor. No hi ha molta gent formada encara en la meva àrea i les oportunitats estan per aprofitar-les. Em quedo aquí, de moment per un any. Deixo tot el que tinc i vinc a Brasil. Ja tornaré. Amb més experiència i un idioma més. Personalment, estic molt bé a Catalunya (amics, familia) però a Brasil també estic bé. I no té res a veure amb dones, que alguns ja sé què pensareu! Això doncs, que em quedo un any. Deixo el pis de Sabadell, que ja de per si serà una feinada per fer al Juliol, dono de baixa club natació, internet i demés, agafo forces i torno cap al Brasil. Fins i tot deixaré l'empresa on treballo i canviaré a la d'aquí, perdent diners. Invertint en futur. Llogaré un pis, potser amb un company de feina, intentaré comprar un cotxe de segona mà per moure'm.

Festa

Dijous vam sortir una miqueta. Vam anar a un local nou que han obert fa poc, on bàsicament sona música sertaneja. Com ja havia comentat, normalment la música és en directe, així que li dóna un punt especial a les coses. Excepte quan topes amb un cantant que no afina gens, que n'hi ha més del que seria desitjable. El tema és que vam anar amb el Gui i una amiga seva. Només diré una cosa: Em vaig sentir desitjat...

Aquí tenen una història que en diuen happy hour. Consisteix en sortir de la feina i anar a un buteco a beure cervesa. Últimament hi anem molt amb aquesta colla. 

Evidentment, no només entre setmana la liem. Els caps de setmana ens ajuntem i anem a fer mal... 

I paro ja, que avui estic fotent la xapa. Tingueu un òptim cap de setmana!

Sou praieiro

Sou guerreiro

Tô solteiro

Quero mais o quê?

[...]

Porque eu sou brasileiro

Eu sou do litoral

Eu sou do mundo inteiro, inteiro!

Eu sou do carnaval!

Medievàlia

Després de 15 anys fent medievàlia, transformant-me en Iundarigun, compartint riscos, cervesa i espases amb els meus amics, aquest any no participaré. Aquest cap de setmana segurament em posaré una mica trist, o potser nostàlgic, no ho sé, però crec que en tot cas menys del previst. En tot cas, pensaré en vosaltres. No sé quan tornaré definitivament, quan podré tornar a fer medievàlia, ni si després en tindré ganes (vale, no m'ho crec ni jo...).   

Petit homenatge als que m'han acompanyat aquest temps, muntant la companyia Asquer i organitzant tot l'espectacle:

Com jo, va néixer a una època equivocada. No sé si exactament medieval, però no és d'aquest segle.

Un dels grans. Sempre aportant idees i sempre treballant. 

Mimó. No trobo cap més paraula per definir-ho. Ell és la causa de tot plegat. Un per l'altre, any rera any, ferida rera ferida. Lluitar amb qualsevol és un plaer, lluitar amb ell, a més, és un privilegi. Només lamento no haver gaudit encara més aquella última lluita.  

M'agradaria recordar a altres grans que ens han ajudat, com el Marc o el Jaume amb les seves lliçons, l'Enric acompanyant-nos abans de volar solets, o lluitadors com el Xavi o la Lídia, amb qui he compartit hores i hores. I segurament em deixo molta gent, i em sap greu, però la memòria està enterbolida per l'enyor. O potser la nostàlgia.   

Disfruteu molt, feu moltes fotos, i potser en qualsevol moment estic observant-vos fent un skype amb algú del públic.

Com sempre, Abans sang que ridícul!

SAFA sènior

Feia molts dies que volia fer una entrada sobre vosaltres. La tenia a punt per després del partit contra La Pobla de Lillet... sempre i quan sortíssim líders del partit. Ara si que toca. Avui ho heu aconseguit l'ascens. L'any passat vaig agafar l'equip, el vaig enfonsar, passant de segona a tercera i aquest any, un cop he marxat, l'equip ha pujat. Fora bromes, el treball de dos anys ha donat el seu fruït. Un equip jove, amb futur, que si continua treballant, pot encadenar ascens rera ascens, temporada rera temporada. Jo no sé si ho veuré, doncs l'any que ve encara estaré a Brasil. Però em sentiré orgullós per haver aportat el meu gra de sorra. Aquí hi ha el fruït de la feina feta (i ben feta) per molta gent, començant pels jugadors, continuant per l'Ermes, a qui vaig fer la putada d'abandonar, la Blanca i l'escola, i acabant amb l'entrenador actual, que li vaig deixar un marrón maco, ja que ha hagut de fer les vegades de jugador, entrenador i amic de tots.

Vale, segurament no sembla massa important sortir de la última categoria, per anar a parar a la penúltima. Per mi ho és. Sé el treball que hi ha al darrera. I sobretot, conec bé a les persones que integren l'equip. S'ho mereixen. Això i més. Avui és dels dies que m'agradaria ser-hi. Sopar amb ells, sortir de cerveses a celebrar-ho. Queda pendent, promesa.

Us estimo macus!

Alô, final de semana chegou!

Aquest cap de setmana es torna a presentar mogut. De fet va començar dijous (aquesta setmana hem sigut generosos i el dimecres només hem jugat a futbol). Per començar, volíem fer bondat i apuntar-nos a una cursa diumenge. La gent ens preguntava si dissabte faríem alguna cosa, però nosaltres deiem que no perquè la cursa era a les 8. Les intencions eren les millors possibles. El problema és que al intentar apuntar-nos, ja no quedaven places. Així que finalment avui anem de concert, concretament al de Joao Neto e Federico, una de les duples de sertanejo més popular i conegudes. 

Ahir va tocar sessió de caipirinhes. En volia aprendre, ja porto molt temps aquí i les poques que he fet han sortit més aviat dolentes. Quan torni tothom em preguntarà per les dones, la samba i les caipirinhes. Tòpics! Però de les dones un cavaller no en parla, samba seré incapaç de ballar-ne, i només queda la caipirinha. M'he guanyat la fama de mojitos, així que el llistó està alt. El cosí del Guille és un maestro de les caipirinhes i vaig estar observant com la feia. D'entrada, la caipirinha pot ser de vodka o de pinga (pinga és cachaça). Aconsellen que sigui millor de pinga, però en el fons és més o menys el mateix. I llima, molta llima. Vaig estar atent, ho juro, però té un punt d'intuició, de tastar i afegir, que només a base de pràctica aconseguiré dominar. Per cert, la d'ahir va ser de vodka i estava boníssima.

Poesia

Arran del dia de Sant Jordi, vaig estar llegint poesia en català. Vaig intentar també traduïr-la però encara no en sé prou. El tema és que se'm va despertar una curiositat inaudita en mi. Vaig decidir que tenia ganes de llegir poesia en portuguès. Els que em coneixeu bé, sabeu que no en sóc un gran amant i encara menys un expert. Però m'ha agafat aquesta vena. Vaig anar a una botiga a mirar algun llibre en plan antologia però no en tenien cap que em convencés. Així que vaig estar fullejant alguns dedicats a un poeta concret i em vaig decidir per un de Tasso de Silveira, un home que no conec de res i que ja està mort i remort. Total, que ara de tant en tant, agafo el llibre, fullejo fins que en trobo un que m'interessi i m'agradi i em dono per satisfet. Vaaaale, ja sé que penseu, que ara vaig d'intel·lectual i que em vull tirar el rollo amb les dones i tal. No és això, ho faig perquè realment m'ha interessat el tema. 

Portuguès

Últimament escric força en portuguès, ja sigui coses de feina, converses de xats o altres. Ho faig malament malament, però li he pillat el gust. Un dia que estigui una mica ressacós escriuré una entrada en portuguès. Bé, segurament no serà portuguès ben bé, però la gent d'aquí l'entendrà segur.

Només una última cosa. He alliberat el mòbil (pagant...) i li he posat una targeta de Brasil, amb internet i tal. El millor de tot és que whatsapps, tangos, vibers i altres paraulotes segueixen vinculades al número espanyol i ho puc fer servir tot encara que sigui amb la targeta del Brasil. Mooola. Us deixo un parell de videos del concert que anem aquesta nit. Bon cap de setmana!

Fred

Aquest cap de setmana ha arribat el fred aquí. Bé, tot el fred que es pot tenir a Brasil. Les temperatures han baixat a la friolera de 15ºC. Uuuuuuuhhh, quin fred! D'acord, no dóna per anar amb pantalons curts, però no n'hi ha per tant. Porta dos dies plovent moltíssim. Suposo que per això han baixat tant les temperatures. M'ha recordat els principis de tardor a casa, amb la manta al sofà, mirant una peli mentre a fora plou i el dia és fosc. Són aquells primers dies que no aconsegueixen contagiar-te (gaire) el mal humor. El millor de tot, és que aquí no cal esperar a la primavera perquè aquests dies passin. Només cal esperar a demà, demà passat com a molt, i el sol tornarà a sortir, la foscor marxarà i tot serà el record d'uns dies foscos, ja ho veuràs. 

Aquests dies he viscut coses que m'han recordat aquests moments. He estat al cotxe, sense música, escoltant el batre de l'aigua i el soroll dels neteja-vidres. M'he ficat al llit i he escoltat Anna Roig amb el soroll de la pluja a fora. I, com no, he vist una peli amb una manta estirat al sofà (a casa el Guilherme). Bé, veure veure no massa. Més aviat he dormit la peli, però això ja se sap que són coses que passen.   

Parlant de dormir, no estic dormint massa bé aquests últims dies. Està l'hotel (encara visc en un hotel) ple d'estudiants pel pont, que aquí també es fa festa pel dia del treball, i un dia si l'altra també em desperten a crits. Ahir sense anar més lluny, dues noies (o exnoies, per la veu semblaven dues bèsties) van travessar tot el passadís picant a les portes i dient "A tomar po cú!" o alguna bestiesa així. A la meva porta no van picar, un detall, però em van despertar igualment. On és Iundarigun quan el necessites?! Ara acabo de tornar de veure la peli a casa el Gui (vale, dormir la peli) i estic fent una birra a veure si aquesta nit no em desperten!

Dones

No acostumo a parlar de dones al blog i no començaré ara. Però si que puc explicar una anècdota divertida que m'ha passat avui. A veure si les dones de les que no parlo els agafa una mica de gelus (ciumes, que não tenho certeza que o seu traductor pegue esa palavra...). Avui el Guilherme s'ha anat a emprobar el vestit que portarà al casament del seu cosí. Jo l'he acompanyat. Mentre estaven prenent-li les mides, les noies de la botiga han començat a preguntar-me coses, a dir-me que tenia un accent molt bonic, etc. Vaja, a interessar-se per mi. Inclús una m'ha dit si podia venir a Barcelona quan jo tornés! Jo li he dit que si al seu novio no li importava, cap problema, com per treure-me-la de sobre, però m'ha dit que no en tenia. En fi, que sóc un home codiciat. Li he dit que abans de marxar cap a Barcelona, passaria a buscar-la. Algú diria que he fet el traste. Bé, potser una mica ;)  

Gui

Darrerament, surto molt amb aquest home:

Ja pot ser diumenge, dimecres o divendres (o qualsevol altra dia), que sortim de festa o simplement a xerrar de la vida i de les nostres inquietuds. Crec que és una persona molt important per mi aquí, i jo ho sóc per ell. Ens ajudem, tant a la feina com fora, ens aguantem, ens consolem, i sobretot, riem molt. Vale, també lliguem força, perquè negar-ho. Som una mica perillosos junts. Espero que un dia, poc o molt llunyà, pugui ensenyar-li casa meva. Que fem un viatge i li digui: "aquest és un país de covards i botiflers, però és casa meva, és la meva terra".

Estic apunt d'acabar la cervesa i sembla que els estudiants han sortit tots de festa. Aprofito doncs. Potser em guardo unes ratlles per escriure en portuguès, que així practico, i em poso a dormir.

Bona nit a tots, catalans i brasilers!